Nuestro homenaje al centenario no celebrado de Costa i Llobera (4): EN CABANYES

Horacianes (1906)

Com una brosta de llorer novella,

naxent d’antiga rel qu’estava oculta

entre pedres ciclòpiques y marbres

de clàssica ruina,

 

sobre l’august abatement s’axeca,

evocant heroismes, ab sa fulla

de tò metàlich y apuntada forma,

a tall d’ínclita llansa;

 

talment surgí, malaguanyat poeta,

ta solitaria inspiració, nodrida

de noble sava y ab l’aspror y forsa

de ta nadiva terra.

Ardit, auster y vigorós ton geni,

era be’l geni de ta patria dura

qu’ab sa lira de bronze s’adquiría

del vers l’independencia.

 

Tu, desdenyant banalitats sonores

y fàcil pompa buyda, sols cercavas

intensitat, elevació, noblesa,

qu’escolta qui n’es digne.

 

Sols qui n’es digne. Ni tirans altívols,

ni baxa turba afalagar volgueres…

Jamay al or venal ni al pler qu’embruta

rendires homenatge.

 

Fins execrares la més docta lira,

si ab sò d’adulació fou profanada,

si va corrompre ab sensual mollesa

la fibra de son poble.

 

Axí, fente del art un sacerdoci,

el foch sagrat ne manteníes, y altre

ardor no t’inflamà, més qu’amor pura

y entusiasme magnànim.

 

Del món helènich adorant la forma,

tu l’esperit d’altr’època sentires,

y modulares a una verge’l càntich

de suspirants estrofes.

 

Fins més allà de la grandesa humana,

el pur crisma assolint del Evangeli,

en l’altar el vessares quan ta Musa

volà nimbada ab l’iris…

 

Sublim nasqueres; mes l’humana gloria

te fou negada, car l’edat caduca

del classicisme bort no comprenía

la clàssica noblesa.

 

Y’l manllevat idioma, resistintse

a les audacies de ton estre indòmit,

violencies ne patí, que no tolera

son geni d’altra rassa…

 

¡Ah! la llengua materna te calía

per abocarhi’l cor… Mes exa parla

desdenyada, envilida, corrompuda,

ja l’art la creya morta.

 

¡Oh cantor sense llengua! axí passares,

obscur y pensatiu, en curta vida…

Després l’oblit d’immerescut silenci

cubrí la teva tomba.

 

Y aqueix oblit immerescut perdura,

malgrat l’esfors inútil d’algun sabi,

mentres la folla multitut aclama

vulgaritats indignes.

 

Oh jove atleta de la forta lira!

qu’eras be’l geni de la patria dura,

ara qu’en gloria ta materna llengua

retorna a vida nova,

 

¿per què no tornas tu? ¿Per què en l’esplèndit

ressurgiment qu’a ton terrer esclata,

alsar no tornas jovenil la testa,

com fresch botó de lliri?

 

Ay! tu qu’ab tal imatge te planyías

de que’ls hèroes passats no revinguessen,

tampoch may més has de venir a l’obra

que t’assignava’l geni.

Y romandrà ton buyt… més buyt encara

essent inadvertit; y may ton poble

sabrà lo que perdé quan tu morires

abans d’ ell recobrarse.

 

Tu, qu’a la patria arrebatat, pogueres

al menys dexarhi ta mortal despulla,

de ton doble esperit l’hereu suscíta

potent sobre ton poble.

 

Y no manqui a ta rassa la corona

qu’ab temps y millor sòrt cenyir debías,

de Tarraco en l’Acròpolis sagrada,

¡Pindar de Catalunya!

Entrades relacionades

No se han encontrado resultados.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.

El periodo de verificación de reCAPTCHA ha caducado. Por favor, recarga la página.