Diumenge 28 de maig, Recep Tayyip Erdogan guanyà la segona volta de les eleccions presidencials de Turquia, fet que li ha de permetre mantenir-se en el poder fins al 2028, data que marcarà la fita de 25 anys a les regnes del país.
Erdogan ha vençut el seu rival Kemal Kılıçdaroğlu en la segona volta per 52% contra prop del 48% dels vots en uns comicis més ajustats que els anteriors celebrats el 2018, quan el ja president aconseguí la majoria absoluta en la primera ronda electoral.
les eleccions han suposat una galleda d’aigua freda per a Occident i en particular per a Europa
No obstant, les eleccions han suposat una galleda d’aigua freda per a Occident i en particular per a Europa, on molts esperaven que la mala situació econòmica que viu Turquia, sumada a l’autoritarisme creixent d’Erdogan, el faria caure a les urnes.
De fet, durant les setmanes prèvies a la primera volta, nombrosos mitjans europeus es deixaren endur per una mena d’eufòria preelectoral i vaticinaren la derrota del president islamista.
Com s’explica que tants periodistes suposadament ben informats anessin tan errats amb les intencions de vot dels turcs?
Segons Tigrane Yegavian, politòleg francès d’origen armeni, i especialista del Caucas i del món turc, aquests mitjans han negligit el pes de la joventut turca que només ha conegut els governs successius d’Erdogan i que ha crescut embolcallada en la seva retòrica islamo-nacionalista.
Erdogan, com altres dirigents autoritaris, ha aconseguit proposar als joves un model de vida alternatiu als estàndards de les societats occidentals, allunyant-los del emotivisme moral i del materialisme.
Els periodistes europeus haurien, segons Yegavian, exagerat el pes dels nuclis urbans com Ankara, Istanbul i Esmirna on sí que hi ha una joventut més oberta a Occident, oblidant el “país real” que conforma la Turquia rural i que segueix percebent Erdogan com l’únic candidat capaç de garantir l’estabilitat interior i recuperar el prestigi internacional otomà.
l’assertiva política exterior d’Erdogan hauria jugat un paper important
De fet, l’assertiva política exterior d’Erdogan hauria jugat un paper important en unes eleccions en que, a diferència del que passa a Occident, el benestar material no se situa necessàriament en primer pla. En aquest sentit, és interessant veure com la mala gestió del govern per respondre als terratrèmols del passat febrer no sembla haver tingut massa pes a l’hora d’anar a votar.
També cal tenir en compte que Turquia està condicionada internament per divisions sectàries. El país està dominat per una majoria ètnicament turca i de religió islàmica sunnita. Aquest és el rovell de l’ou de l’electorat d’Erdogan.
Però Turquia també està poblada per minories no negligibles, com els alevis, una secta cosina dels xiïtes que prona un islam més obert i que suma el 20% de la població. El rival d’Erdogan a la segona volta, Kılıçdaroğlu, es compta entre els membres d’aquest col·lectiu.
Els kurds, malgrat que no conformen un bloc monolític, serien la segona minoria en importància i comptarien sobre un 13% de la població turca total.
En segon lloc, la diàspora turca a Europa sembla haver tornat a votar massivament per Erdogan, posant un cop més en entredit el multiculturalisme que promouen la Comissió Europea i nombrosos governs europeus.
Finalment, també cal tenir en compte que l’oposició turca ha experimentat serioses dificultats per a traslladar el seu missatge al cos electoral. La cobertura mediàtica, per exemple, ha estat favorable a Erdogan, no sols en els mitjans públics sinó també en la majoria dels privats.
Els periodistes europeus haurien exagerat el pes dels nuclis urbans on sí que hi ha una joventut més oberta a Occident, oblidant el país real que conforma la Turquia rural Share on X
Loading ...
