Després de quasi bé una dècada de govern del partit conservador Llei i Justícia (PiS per les seves sigles en polonès), els resultats de les eleccions generals celebrades diumenge 15 d’octubre podrien fer entrar Polònia en aigües turbulentes.
La major part de la premsa occidental hi ha volgut veure una explosió pro-europea, però els comicis han tingut com a principal resultat incrementar el fraccionament del parlament polonès.
El que també cal apuntar és que la participació arribà al 74%, un rècord històric en aquest país de l’ex-òrbita soviètica, superant àmpliament el que ja havia suposat un rècord en els comicis precedents.
Passant als resultats, és cert que PiS perdé entorn al 8% dels vots respecte la darrera cita electoral del 2019, quedant-se en el 35,4% del total.
Però l’oposició liberal i pro-Comissió Europea de Donald Tusk, Coalició Cívica, presentada com la gran vencedora, progressà poc més del 3% per arribar al 30,7%. No es pot dir que fos una victòria sonada, i a més el PiS es manté com a primera força política del parlament.
Tusk, ex-primer ministre de Polònia i ex-president del Consell Europeu, aspira a ser investit amb el suport de dos altres partits, el social-demòcrata Nova Esquerra (que recollí 8,6% dels vots) i una petita coalició de centre-dreta anomenada Tercera Via (14,4%).
Finalment, trobem un cinquè partit polític, Confederació, que defensa posicions d’una dreta dura conservadora en l’àmbit social i liberal en matèria econòmica, que recollí el 7,2% dels vots.
De materialitzar-se, la coalició tripartita liderada per Tusk formaria un govern feble. El fet que el principal element d’acord dels tres possibles socis sigui el rebuig a les pràctiques considerades anti-lliberals del primer ministre de PiS, Mateusz Morawiecki, ja en diu molt.
Més enllà d’arrabassar el poder a PiS, que és cert que ha situat Polònia contra les cordes davant les institucions europees, els tres partits d’oposició es troben en desacord en pràcticament tot: polítiques socials i familiars (avortament inclòs), decisions econòmiques i suport al sector agrícola nacional (un veritable punt calent de la recent campanya electoral).
El declivi relatiu de PiS al poder es pot explicar principalment per la impopularitat de la seva política de confrontació amb la UE, que ha impedit que Polònia explotés tot el seu potencial al sí de la Unió -i en particular rebés la pluja de milions dels plans de rellançament post-Covid que Brussel·les bloqueja.
La creixent urbanització i descristianització del país, amb l’àrea metropolitana de Varsòvia com exponent més evident (el seu PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu se situa en el top 10 de la UE) ha fet també que un gruix notable del vot jove s’orientés cap a opcions progressistes.
Encara que sembla probable que Tusk aconsegueixi formar govern, de ben segur que estarà marcat per tensions internes que podrien ser similars a les que està afrontant el canceller Olaf Scholz amb la seva coalició semàfor a Alemanya.
Hi ha qui veu en el resultat de les eleccions poloneses una bona notícia per a Europa i una demostració de maduresa democràtica d’un país ex-comunista. La realitat és però més complexa, ja que aquests comicis deixen entreveure que el problema de la fragmentació política, pròpia dels països de la “vella UE” de l’oest, comença també a apoderar-se de l’est.
El més preocupant és que rere aquest fraccionament dels partits sembla operar també la desvinculació de la societat polonesa i la pèrdua dels seus lligams religiosos, culturals i socials que en feren un referent mundial en la lluita contra el comunisme.
Loading ...
