Alternativa cultural

La alternativa política a Catalunya: o és també alternativa cultural, o no serà

Les forces polítiques representades en el Parlament de Catalunya estan marcades per una forta impotència. Pateixen d’anomia, perquè són incapaces de procurar allò que diuen promoure, i per aquesta causa s’instal·len en la sobreactuació -les mascaretes d’Ada Colau en són un signe- i en el conflicte, que deixa de ser un mitjà per convertir-se en una finalitat que justifica l’anomia.

A Catalunya tot l’espai polític està colonitzat per la post esquerra: allò que queda  després de la liquidació del marxisme, ara reduïda a una molt potent ideologia com a solució, de la social democràcia. El resultat és un conglomerat ideològic sorgit de la cultura de la desvinculació, que té el seu motor en la realització per a la satisfacció de les passions, convertit en el gran bé al qual servir. És l’hedonisme desfermat cercant la immediata satisfacció més primària, més emotiva. El benestar a flor de pell, i no el que sorgeix de l’interior, fins i tot en condicions adverses.

És també tot el contrari de la transcendència, no únicament entesa en la seva dimensió de la fe en Déu, sinó en el sortir d’un mateix per anar, escoltar, posar-se en lloc i acollir els altres. És sobretot (no únicament) el sexe convertit en ideologia política. Aquesta i no altra és la naturalesa ontològica de la ideologia de gènere, convertida en ideologia d’Estat, i el significat de la màxima “el personal és polític” que, a la pràctica, es tradueix en el formatejat de les persones, com ho mostra la reiterada propaganda d’estar en aquest àmbit, i que tan bé exemplifica a escala local el “Centre per les noves masculinitats” d’Ada Colau. És també la cultura woke de la cancel·lació, no massa diferent en les seves finalitats de la visió estalinista de la història, concebuda com un relat per justificar les polítiques del present, i una narració  de “bons” i “dolents”.

Catalunya, a més de les crisis comunes a les d’Espanya i bona part d’Europa i  d’Occident, fruit de les crisis generades per les dinàmiques de la cultura de la desvinculació, presenta dues conseqüències específiques d’aquell mal general:

Una és l’herència del “Procés”. Un carreró sense sortida que deteriora greument les institucions públiques, justifica el mal govern i fragmenta la política i la societat; ens afebleix a tots; també a l’independentisme, en comptes d’enfortir-lo, com és evident.

Però, encara hi ha una segona més demolidora en el nostre cas, perquè afecta institucions socials històriques, que han dotat a Catalunya de les seves característiques més positives (la Nova Economia Institucional ofereix una bona explicació acadèmica del perquè), i ens ha fet resistents a totes les adversitat malgrat no disposar d’estat. Són les que ens varen permetre renéixer a partir del 12 de setembre de 1714, en la desolació de la fi de la Guerra Civil, i  la dura postguerra. Són les que ens han donat potència en el períodes d’expansió.

Quines són les institucions socials històriques de Catalunya?

Aquelles que sempre han estat el motor de la recuperació en les crisis, i de l’expansió en les de bonança. Vicens Vives les exposa molt bé a “Notícia de Catalunya”:

  • La família, fonament de la capacitat educadora, econòmica i de benestar; proveïdora principal de capital moral, social i humà.
  • L’aptitud pel treball, que en la seva capitalització ha estat fonament d’allò que som. La feina ben feta com a eix de realització.
  • L’associacionisme benefactor i benvolent, compensador de la individualitat catalana, via de perfecció personal i de servei col·lectiu.
  • El pactisme, la vocació per la intervenció plena en la política espanyola, l’actitud hispànica, que dibuixa Vicens, apresa del fracàs dels tancaments i trencaments.
  • El fonament de tot: el cristianisme, assumit com a cultura i tradició secular portadora d’un determinat model de valors i virtuts, reforçat  com a fe religiosa.

Aquesta és la carcanada de Catalunya. Elles són les que varen fer possible la represa després de la doble destrucció de la Guerra Civil, ocasionada pels dos bàndols a Catalunya, i en les repressores condicions per a la llengua i cultura catalana durant la postguerra. Varen ser les famílies en el redós de la llar, i l’Església, com  ho havien fet en el passat, les que varen propiciar una recuperació extraordinària de la que, encara avui, la cultura catalana és deutora. I  fou també la visió pactista de Vicens Vives en la transformació de la revista “Destino”, que enriqueixen el patrimoni comú, i fan possible uns acords fonamentals que van refent el país. Tot això avui no seria factible.

Però, aquestes institucions que ens han construït estan en crisi a causa, precisament, de la ideologia i de la cultura avui hegemònica a Catalunya, que ocupa tot l’espai polític, i fins i tot colonitza el pensament polític d’aquelles petites organitzacions que volen presentar-se com a noves i alternatives.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

La situació és objectivament pitjor que la de 1940: Els qui volen tout court un estat català independent són els principals impulsors de les ideologies i polítiques que malden per destruir les institucions catalanes. Les forces que no volen la independència per raons diferents, des de Vox als Comuns, passant pel PSC i PP, o bé comparteixen aferrissadament les ideologies destructores de les institucions, o refusen tota la naturalesa, història, fonts i tradició cultural del fet català.

El resultat és que ningú en l’àmbit de la cultura dominant i de la política representada al Parlament, ningú, assumeix el fet català en tota les seves dimensions i, per tant, condemnen la seva continuïtat. La destrucció de les institucions que ens  han fet i ens fan com a poble, sense capacitat per substituir les funcions socials, significa la decadència, col·lapse i  destrucció de la nació.

No és possible romandre indiferent a tanta desfeta. Aparentment no té el dramatisme, la tragèdia material i física de la postguerra, però la destrucció és més perillosa perquè, precisament, tot és més quotidià, i la destrucció es normalitza. La granota -nosaltres- amb l’aigua tèbia de la quotidianitat, roman endormiscada i es va coent a foc lent. Està incapacitada per al salt brusc que sacsegi la situació i la doti de l’impuls necessari per renéixer.

Una vegada més cal construir la resposta que faci possible la renaixement.

Un esquema bàsic per a la resposta

Les respostes que s’aporten no capgiren la situació perquè parteixen de diagnòstics fragmentats. En ocasions, les pròpies respostes malden interessadament per emmascaren les arrels dels nostres mals.

L’única via real per superar el nostre anorreador atzucac és recuperar, sense anacronismes, les institucions que ens han fet pròspers i socialment benèfics. Conservar-les, enfortir-les, incorporant el que de bo tingui per a elles allò que és nou, i refusant allò que les destrueix en les seves finalitats.

Ens cal construir un nou  marc de referència cultural que faci renéixer les institucions danyades.

Un  renaixement no és el retorn al passat, sinó la seva re-apropiació actualitzada, lligant progrés i tradició. Per assolir-ho necessitem una alternativa cultural que contraposar a la cultura avui hegemònica, matriu de totes les polítiques catalanes actuals.

L’alternativa cultural necessària significa

  1. Practicar un diagnòstic crític sistemàtic de tots els mals que ens afligeixen, de les crisis acumulades, perquè són fruit de la cultura i del poder hegemònic que impera a Catalunya.
  2. Construir l’esperança i la confiança basada en la recuperació d’allò que ens fa forts, benestants, socialment més justos i cohesionats, i personalment més feliços.
  3. Esperança i confiança basada en la família. Mostrar els avantatges per als seus membres i per a la col·lectivitat de la família clàssica, natural sorgida de la unió d’un home i una dona amb vocació de descendència, perquè les seves funcions socials són valuoses i insubstituïbles. Sense famílies sòlides, maternitats i paternitats responsables, i condicions socials i econòmiques favorables per a la descendència, Catalunya no té sortida. La nostra llengua i cultura s’extingiran i l’estat del benestar serà insostenible, perquè ni la productivitat ni la població activa seran les adients per al seu manteniment.
  4. Esperança i confiança quan prevalen i som educats en l’ètica de les virtuts sorgides de l’humanisme de la nostra cultural, que té en l’aportació cristiana el seu component principal, no únic, però sí necessari. Un conjunt de virtuts en les quals el treball ben fet i digne, pels resultats i per allò que genera, constitueix un valor i en cap cas una mercaderia.
  5. Esperança i confiança per regenerar l’associacionisme, emancipant-lo del control del poder polític, dels recursos públics i la partitocràcia. La qual cosa significa també acabar amb les polítiques de subvencions, convenis i altres instruments amb aportacions públiques que superin la tercera part, o un altre fracció menor, del pressupost ordinari de l’entitat.
  6. Esperança i confiança en la concepció i la mentalitat cristiana com a alternativa integral al desastre existent, i mostrar que tot és diferent i molt millor amb una societat emmarcada pels valors i virtuts de l’humanisme cristià.
  7. Esperança en la vida humana i la seva dignitat, que en les actuals condicions posseeix una extraordinària capacitat transformadora. Les idees tenen conseqüències. No construeix el mateix model de societat una cultura que té com a solució l’eutanàsia, el suïcidi i l’anorreament de tot dret de la vida humana concebuda, que una altra societat, que considera que el primer dret i valor humà és la vida, i que la missió col·lectiva és acollir-la en tot temps i condició, acompanyar-la i cuidar-la.
  8. Construir l’esperança i confiança significa posar fi a la ficció actual de la política en relació al govern de l’estat, que només obeeix a un pacte partitocràtic per al poder, i redefinir en les condicions actuals una política catalana vers Espanya i Europa, com va fer el catalanisme a inicis del segle XX. Cal assolir una nova perspectiva moral, que cerca el bo per a Catalunya, junt amb el bé dels altres àmbits territorials. L’experiència i la literatura científica assenyalen que actuar per  maximitzar els propis beneficis sense restriccions aporta pitjors resultats que el valor social del compromís, del pactisme, sense tancaments ni trencaments, amb la finalitat de construir una Catalunya forta, espiritualment i moral, social i econòmica.
  9. Construïm l’esperança i la confiança plantejant obertament que, en l’espai públic, els ciutadans secularitzats no tenen dret a refusar el veritable potencial de les cosmovisions religioses, i específicament la cristiana, ni discutir el dret dels conciutadans creients a fer contribucions a les discussions públiques en el seu llenguatge religiós. Que estat laic no significa impedir la presencia de l’ethos religiós, ni que els ciutadans que defensen visions secularitzades del món tenen de bon principi, una prerrogativa de raó superior als ciutadans que parteixen de concepcions confessionals (Habermas). I que en cap cas, un estat laic -això és, neutral en relació a les confessions religioses- s’ha de confondre amb unes institucions público-polítiques que practiquen l’ateisme pràctic a base d’excloure tota referència i tota idea de Déu, de la vida pública.
  10. Ser plenament conscients que l’alternativa cultural sempre quedarà com a reactiva si no accedeix a la legislació i a les polítiques públiques.

Creus que Pedro Sánchez aconseguirà abaixar el preu de la llum?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú