Les dades PISA posen en evidència la pèssima situació de Catalunya i la covardia moral del seu govern que no és capaç d’assumir de front la realitat del desastre, més quan és públic i notori que les seves causes van començar fa temps.
Constatem-ho
L’Índex de Progrés Social (IPS) de la UE amb dades anteriors a la covid ja eren rotundament clares. Dels 12 apartats de l’IPS en el qual globalment Catalunya no queda bé, en 3 la situació és francament pèssima.
En aquests tres indicadors el nostre país se situa entre un 28 i un 31% per sota del nivell que li correspondria atenint-nos al PIB per càpita que detenta.
Entre aquests mals indicadors, n’hi ha un que ens interessa sobre manera. És l’anomenat “Accés al coneixement bàsic“, que recull els indicadors del grau d’escolarització de la població de 14 a 18 anys, abandonament escolar prematur i la proporció de població de 25 a 64 anys que només té el primer cicle d’ensenyament secundari. Tots tres fan una radiografia de la situació escolar del nostre país. Per tant, abans de la covid el problema ja era evident. Ho reconeix el mateix departament d’Ensenyament, quan Joan Cuevas, director general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital de la conselleria d’Educació, assenyala que des del curs 2008-09 ja se sabia que el 13% de l’alumnat que acabava primària no tindria un nivell adequat de comprensió lectora. És a dir, no entenia el que llegia i a partir d’aquí com una reacció en cadena l’accés a tota mena de coneixement es fa molt improbable, i si no es resol aquest factor, en augmentar el volum curricular, es multiplica el nombre d’alumnes incapaços d’entendre el que llegeixen.
Per si no n’hi hagués prou el 2018, també abans de la covid-19 a la qual ara se li atribueixen tots els mals, el mateix informe PISA ja assenyalava que Catalunya anava malament i els seus resultats contrastaven negativament amb els que obtenia l’escola catalana en els primers informes d’aquesta mena a inicis de l’actual segle. Però tot això ha passat sense pena ni glòria perquè la nostra societat, com en altres tants temes, es manté inane. I els que haurien de vetllar pel bé comú, els partits polítics, es dediquen a les seves partides pel repartiment del pastís.
I així arribem al resultat actual, quan Catalunya, que històricament sempre havia estat capdavantera en qualitat escolar, es troba a la cua d’Espanya i molt per sota dels indicadors mitjans d’Europa i de l’OCDE.
En realitat el que ha passat, com en altres tants aspectes, és que la covid-19 ha accelerat tendències de fons que hi havia a la nostra societat. No ha generat crisis noves, sinó que bàsicament ha accentuat les que hi havia. Des de la tendència autocràtica dels governs als problemes de salut mental i la farmaco-dependència en el conjunt de la població, per citar-ne algunes.
En aquesta davallada, Espanya, que es trobava a nivells més baixos que el conjunt de països d’Europa, ha caigut menys que ells i això ha provocat un efecte estadístic que és que ara s’està molt més enrassat amb els valors mitjans de la UE i de l’OCDE en les tres matèries que mesura el PISA, matemàtiques, comprensió lectora i ciències.
Però, atenció, perquè aquest efecte òptic no impedeix que les xifres registrades per Espanya són també les pitjors de tota la seva història i, per tant, continua la davallada del seu sistema educatiu. Aquest fet encara agreuja més el retrocés relatiu de Catalunya perquè se situa a la cua d’un país pèssimament dotat per a l’ensenyament.
Els països amb millors resultats són respectivament Japó, Corea i Estònia. En general les societats orientals no registren la caiguda de la covid i és un senyal, però sobretot hauríem de fixar-nos en Polònia que està empatada amb 498 punts amb el Regne Unit, Dinamarca i Bèlgica, països que ocupen tots ells la 8a posició. Però l’element notabilíssim és que la despesa per alumne de Polònia és molt inferior, no ja només a aquests països, sinó també a Espanya. Avui ja supera clarament el model finlandès en el qual el nostre país li ha donat tanta atenció, que assoleix 484 punts. Espanya, amb 473, no presenta diferències significatives en relació amb Portugal, 472, i Itàlia, 478.
Tot això no és un fet aliè. La pobresa infantil, que marca a l’infant des de primària, que per dades publicades també ara mateix assenyalen que Espanya és el país on aquesta és més gran, donat que el 28% dels nens es troben en aquella dissortada situació. Hi ha una correlació entre pobresa dels infants, que vol dir òbviament pobresa de les famílies, i rendiment escolar.
En contrapartida, Polònia i Eslovènia els dos països que més han aconseguit reduir la pobresa infantil fins a 30 punts, l’ha rebaixat. Però és que Polònia ha fet una sòlida política d’ajuts a la família i als fills mentre que Espanya continua entossudida en dedicar-hi misèries. Els resultats els tenim a la vista. I els pagarem cars, perquè no és possible un bon desenvolupament econòmic amb una població que surt mal preparada de l’ensenyament secundari. Però aquest ja és tot un altre tema.
La inversió en educació és crucial per al desenvolupament econòmic. Com créixer econòmicament si la població surt mal preparada de l'educació secundària? És hora d'afrontar aquesta crisi educativa de front! 🎓 #Educació #Catalunya… Share on X
Loading ...
