Després de mesos i mesos d’haver “passat el mort”, i mai tan mal dit, a les CCAA, sense establir cap mesura col·lectiva d’obligat compliment, ara i a causa de la situació extrema de Madrid, el govern ha establert llindars per regular les limitacions. Ho fa després que la revista The Lancet l’hagi tornat a posar en evidència per la forma com ha estat actuant malgrat la crisi de la primera onada. Un cop més, Espanya se situa entre els pitjors països de tot el món i el pitjor d’Europa. Els experts assenyalen quatre causes que expliquen aquest mal comportament espanyol:
- Quan es va iniciar la desescalada no s’havien adoptat mesures suficients per garantir uns diagnòstics, rastrejos de contactes i quarantenes eficients.
- No es va tenir en compte que el virus estava circulant i que, per tant, en condicions favorables es podia reproduir.
- Les condicions favorables les va generar el mateix govern en plantejar Sánchez el desconfinament com el retorn a una “nova normalitat” com si tot hagués quedat enrere.
- No es va reforçar el sistema d’assistència primària que era la primera línia.
Després, tampoc s’ha comptat amb dos elements bàsics. Un, la legislació específica per adoptar mesures sense recórrer a l’estat d’emergència, que va prometre la vicepresidenta Calvo al mes de maig i de les que mai se n’ha tornat a saber res. I dos, la manca d’un sistema d’indicadors objectius, com tenen tots els països d’Europa, per adoptar mesures de manera automàtica en funció de l’evolució de la malaltia.
Ara, donada la situació explosiva de Madrid, que fa 2 mesos que està en zona vermella, el ministre Illa ha determinat els criteris ja coneguts de 500 casos per 100.000 habitants en els últims 14 dies, més del 10% de positius en les PCR i un 35% d’ocupació a les UCI. Cal dir que aquestes mesures intenten frenar Madrid, però no frenaran el virus a escala espanyola perquè són molt laxes. Quan s’arriba a aquella xifra de casos, el coronavirus ja està desmadrat.
A Alemanya funciona un sistema de semàfors, i entre els 50 i els 100 casos s’adopten restriccions severes. És el mateix que es fa a Bèlgica quan s’arriba al nombre de 100. El Regne Unit utilitza sobretot la taxa de contagis, el numero “R” i l’indicador és si aquest supera la unitat, és a dir, una persona contagia només a una altra persona. A França el llindar està en els 150 casos, però té un indicador especial per a la població de més de 65 anys. En aquest segment la xifra es redueix a 50. Aquesta és una bona mesura perquè tendeix a protegir addicionalment al grup de major risc. L’indicador que ja hem comentat en altres ocasions de l’Institut de Salut global de Harvard situa la xifra dels 350 contagis i sempre que no superi els 25 per dia.
Pel que fa al percentatge de positius en PCR, l’OMS el situa en la meitat de la xifra espanyola, el 5%. Cal recordar que la mitjana espanyola és d’11,2 i per tant considerant només aquest indicador tota Espanya està en risc. A Madrid aquesta xifra és astronòmica i arriba al 20,1%.
Però un dels factors determinants és el nombre de rastrejadors necessaris. Quan aquests en el seu càlcul teòric es multipliquen en xifres inassolibles vol dir que la cosa està fora de control. Considerant que un rastrejador pot actuar sobre 8 o 10 casos al dia, està clar que hi ha un ampli espai a Espanya que està amb l’epidèmia descontrolada. Aquest criteri unit al nombre de casos per 100.000 habitants i aplicant l’índex de Harvard, que com hem vist és més generós que el de la majoria de països d’Europa, Espanya hauria d’aplicar mesures d’alta restricció a més de a Madrid, a Navarra, La Rioja, les dues Castelles, Múrcia i Aragó.
La lentitud i laxitud del govern espanyol en afrontar la crisi ens situa en una perspectiva difícil davant de la tardor.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
