Un dels punts forts de la presidència de Jordi Pujol va ser la seva projecció internacional i en concret els seus viatges, que van constituir un dels capitals més importants de la Generalitat, en la mesura que van situar Catalunya en un rang de relacions internacionals mai assolit. Sobretot amb la UE, tant amb els seus estats membres com amb la Comissió. No es tractava només de ministres i comissaris, ja de per si prou rellevants, sinó de caps de govern i dels mateixos presidents de torn de la Comissió Europea.
Aquesta dimensió va tenir, però, un abast més global. Dos països van destacar en aquest tipus de relació bilateral, al marge de les polítiques del govern de Madrid: Japó i Israel. Amb aquest últim estat es va arribar a signar un acord en l’àmbit de l’agricultura. Un fet inèdit que mai s’ha repetit donat que el govern espanyol veta que puguin existir aquest tipus d’instruments jurídics entre un estat i la Generalitat.
El procés va trencar tot aquest capital fins a convertir la Generalitat en una mena de pària que ni tenia accés als despatxos de Brussel·les, encara menys als dels governs estatals, ni rebia visites d’una mínima rellevància al Palau de la Generalitat.
Amb el pas del temps, ERC ha intentat recuperar el territori perdut, però és evident que no ho ha aconseguit, com posa en relleu el fracàs del viatge a Amèrica Llatina. Cal dir que aquesta projecció exterior està afectada per tres febleses.
Una és la molt menor rellevància d’Aragonès com a president i la fragilitat del govern d’ERC. La segona és el seguidisme que fa en relació amb la política espanyola. I la tercera és l’autolimitació que s’imposa de fer política exterior “progressista”, en lloc de fer-la basar en els interessos de Catalunya com a país.
El projecte de rellançament basat en el viatge a Amèrica Llatina partia del supòsit que era més fàcil trobar contactes de rellevància allà que a Europa.
Aquest mateix anunciat ja explicita una feblesa, perquè és evident que tot i tenir interès Amèrica Llatina no és un espai prioritari de les nostres capacitats exteriors. Però és que, a més, a l’hora de la veritat, ha resultat un viatge amb moltes frustracions.
En primer terme cal dir que el balanç no té gens d’interès polític donat el baix nivell de contactes assolit. De fet, i a l’espera si rebrà a Aragonès el president de Xile, Gabriel Boric, fins ara no ha aconseguit cap contacte presidencial malgrat que estaven anunciats. En concret el més esperat era el de Colòmbia amb el president Gustavo Petro, també d’esquerra com Boric, però a última hora l’entrevista va ser anul·lada. El mateix va passar a Uruguai amb l’anunciada reunió amb la vicepresidenta Beatriz Argimon alhora presidenta de l’Assemblea General i del Senat. El cas de Colòmbia és més feridor perquè la Generalitat ha abocat 14 milions d’euros en cooperació en aquest país malgrat que els seus immigrants només representen el 4% de la immigració acollida a Catalunya. El que sí que abunden són contactes amb ex presidents, com l’antic president d’Uruguai, José Mujica, i l’ex presidenta de Xile, Michelle Bachelet, però és clar reunir-se amb ex no justifica un viatge d’aquesta mena de nou dies de durada, i menys encara haver tingut contactes amb negociadors del govern de Colòmbia amb la guerrilla.
De fet, les temàtiques del viatge ja no anunciaven un panorama massa excitant dels del punt de vista dels interessos catalans. Perquè, exclosa la dimensió política, vistos els resultats, l’econòmica ja era inexistent d’entrada; cap empresa acompanyava a Aragonès en el seu viatge, només quedaven qüestions tan políticament correctes i alhora buides com “cooperació per la pau”, “memòria històrica” i “drets humans”.
Els costos que la Generalitat té en política exterior amb les seves delegacions, que ara s’ampliaran amb una més per Amèrica Llatina amb motiu del viatge, el fet de comptar amb una conselleria per l’Acció Exterior, amb Meritxell Serret al capdavant, no es tradueix en resultats. La projecció política, economia i cultural de Catalunya per mitjà de la Generalitat és mínima, i contrasta terriblement amb l’assolida en el període de Pujol, que mai va aplicar tants mitjans. Per començar no existia tot un departament dedicat exclusivament a la política exterior. Presidència, la Secretaria General i de la Direcció d’Afers Interdepartamentals sumaven a la seva acció regular aquest altre tipus de tasca. La desproporció entre els recursos aplicats i els resultats assolits entre una i altra època fa mal als ulls.
Superada la fase del procés és necessari que Catalunya es torni a dotar d’una projecció internacional d’acord amb les seves necessitats i interessos, que en cap cas significa anar a la contra de la política exterior espanyola, sinó vetllar d’una manera específica per allò que importa més al propi país.
En aquest sentit si el Parlament de Catalunya fos d’aquest món ara mateix hi hauria de fer dues coses. Una, demanar un rendiment de comptes del viatge d’Aragonès i dels recursos esmerçats pel departament d’Acció Exterior, i al fil d’aquest fet, obrir un debat sobre quins haurien de ser els objectius d’una política exterior de Catalunya adequada a les seves necessitats i a l’abast.
No té sentit que es vagin repartint milions per països de Llatinoamèrica i d’altres llocs, mentre la Síndica, i és només un exemple de tots dels possibles, avisa de l’augment de les queixes per vulneracions dels drets socials a Catalunya, de manera que quasi la meitat de les que s’han produït pertanyen a aquest àmbit. La renda garantida de ciutadania no funciona bé, i es registren forats tan importants com el que assenyala que el 38,6% dels nens en pobresa greu no reben ni l’ingrés mínim vital ni la renda de ciutadania.
Si Catalunya és una comunitat mal finançada és important ser molt rigorós en la forma amb què es gasten els recursos. I haver dedicat quasi 14 milions a Colòmbia i a algun país més des del 2017 és una despesa difícil de justificar.
Loading ...
