Després de tants mesos afirmant que no era el moment de portar a debat la pandèmia, fugint de tota auditoria, i afirmat i negant l’existència de comissions d’experts, el socialisme governant s’ha introduït, per interès propi, enmig del debat electoral de les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya. Es pot dir que estem davant d’una anàlisi cost-benefici polític.
D’una banda, el convenciment demoscòpic que Illa és un candidat amb major capacitat d’arrossegament de vots que Iceta. D’altra, el fet de sotmetre a debat, a crítica i a escrutini la gestió de la pandèmia, que encarna el ministre de sanitat. Els resultats indicaran l’encert de l’aposta i la seva repercussió a tot Espanya.
I no és per menys, perquè Espanya encapçala totes les classificacions de mals resultats en l’abordatge de la pandèmia, que bàsicament ha de mesurar-se en morts, i en el negatiu impacte econòmic com a conseqüència de les mesures adoptades. En tots dos casos, Espanya encapçala les classificacions. És un dels primers països en taxa de morts per cada 100.000 habitants, abans que hàgim arribat al pic de la tercera onada. 50.442 morts oficials, que creixen fins als 77.271 si es considera l’excés de mortalitat, una aproximació molt més real de l’impacte de la pandèmia, ja que la xifra oficial només recull les persones que van morir i que havien estat sotmeses a un test probatori de la malaltia. Naturalment, hi ha més que moren sense aquest requisit, i a més hi ha un altre factor maligne que és la mortalitat derivada de la manca de capacitat del sistema sanitari per atendre de manera correcta tots els malalts d’altres patologies. Espanya és dels pocs països, amb el Regne Unit i els Estats Units, que presenta un excés de morts molt superior a les morts per Covid.
Illa, es vulgui o no, és el ministre de les 77.000 morts. El que presenta també un major nombre de defuncions entre el personal sanitari, el qual a banda de la seva seriositat en les seves presències públiques, presenta una gestió erràtica sense un model ben definit de com procedir amb la pandèmia, tant en el passat com en el futur. Durant la primera onada es va practicar un centralisme asfixiant, que va donar pas després a una descentralització, que va confondre les autonomies amb un Regne de taifes, que ha contribuït a la confusió del ciutadà. Només havia de seguir l’exemple alemany per veure com pot combinar un model definit de lluita, amb les competències dels diferents territoris. Una sola dada expressa bé el malament que s’ha actuat. El Centre Nacional d’Epidemiologia que, en teoria, és la instància estratègica per prevenir i organitzar la lluita contra les epidèmies, comptava només amb 68 persones a l’inici de la crisi sanitària, però és que ara després de tot el que hem experimentat i amb una variant del coronavirus molt més contagiosa corrent per Europa, el centre ha crescut fins a les 77 persones. Només nou més! Per situar una referència, l’any 2008 abans de les crisis i les retallades ,el CNE, comptava amb 100 persones. Aquest és el tipus de gestió real del ministre Illa.
Ara, el nostre home serà acusat d’abandonar la nau enmig de la tempesta. I és cert. Marxa en ple període crític de la tercera onada, en l’inici de la vacunació i els compromisos contrets sobre les dates i els grans interrogants que pesen sobre ella. Perquè no està gens clar que el ritme de vacunació permeti una immunització suficient per recuperar la normalitat abans de l’estiu. No està clar que l’organització espanyola tingui capacitat per vacunar al ritme necessari. S’ignora quin és el període de la immunitat de la vacuna, i si aquest és relativament curt, 5 o 6 mesos, el problema continuarà en peu. Tampoc se sap si la vacuna, a més de protegir qui la rep, perd el contagi a un tercer en cas de ser portador. S’ha començat a estendre la mutació més contagiosa de virus, que pot crear encara més problemes als hospitals. No hi ha un pla conjunt que estableixi estàndards i mesures per evitar nous descontrols. Tot s’ha deixat a l’atzar de cada autonomia. No s’ha resolt el problema del control de les cadenes de contagi i de compliment de les quarantenes, de manera que l’augment de test perd tota la seva eficàcia, perquè serveixen de poc si no s’identifiquen ràpidament les persones contagiades i es garanteix que romanguin a casa seva. En realitat, el sistema de lluita epidemiològica espanyol continua sent molt deficient. El que sí que ha millorat, i això ha permès reduir la mortalitat, és el millor coneixement per part dels metges de la malaltia i una major experiència per abordar-la amb els fàrmacs disponibles, però això ha sorgit de les tasques que s’han realitzat a cada hospital i de l’intercanvi d’informació mèdica entre els professionals, però no s’ha sentit cap intent de sistematitzar tot aquest coneixement i buscar les seves millores per part de Ministeri.
Aquest és el balanç de la gestió del Ministre de Sanitat, capaç de dir una cosa avui i l’oposada l’endemà sense que se li mogui un múscul de la cara com un bon jugador de pòquer. N’hi haurà prou aquesta condició per fer un bon paper a Catalunya?
Loading ...
