Els plans de recuperació de Sánchez s’han convertit en un escàndol abans de conèixer a fons en què consisteixen, i precisament la causa d’aquest fet lamentable és el desconeixement sobre els seus continguts reals.
El fil conductor d’aquesta història comença quan el diari El País fa públic que en el pla presentat a Brussel·les hi ha un punt emmascarat sota les polítiques d’igualtat de gènere, que liquida la desgravació per declaració conjunta que fan els matrimonis. Aquest fet sorprenent es produeix el cap de setmana, pocs dies abans de les eleccions de Madrid i comporta una ràpida reacció del govern espanyol en boca de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, afirmant que no ho posarien en marxa en els termes del text remès a Brussel·les, sinó que s’esperarien a la reforma fiscal i es tindrien en compte les recomanacions de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). Era una rectificació clara a poques hores d’haver-ho entrat a Brussel·les, però que evidentment no desmentia que en el futur no es produís la pujada d’impostos als matrimonis a conseqüència de la liquidació de la desgravació… argument que era una “obligació” amb Brussel·les.
Però, per embolicar-ho més, aquest dilluns la ministra de la Transició Ecològica, Teresa Ribera, negava que hi hagués aquesta rectificació, afirmant que “crec que són qüestions més de detall tècnic que d’una rectificació en tota regla”. En aquests moments no hi ha cap garantia que el pla que s’ha fet públic a Espanya digui exactament el mateix que el que s’ha presentat a Europa.
No és una conseqüència menor que la Comissió Europea hagi cridat als països que facin un exercici de transparència publicant els plans de recuperació remesos, alhora que es cura en salut dient que de totes maneres aquesta és “una qüestió que correspon a cada país”. Brussel·les tampoc té previst, perquè no li correspon, una anàlisi comparatiu entre el què han rebut i el què els governs han publicat.
Per tant, ens trobem davant un fet històric, 140.000 milions en ajuts dels quals desconeixem, i pel que va succeint podem malfiar, el seu contingut real.
Tot aquest afer té un origen ben clar: no haver portat per part del govern de Sánchez el coneixement dels plans i del seu seguiment al Congrés dels Diputats, i també al Senat, que és en teoria la cambra de les autonomies, cosa que aportaria llum i taquígrafs a una qüestió tan determinant. Com és possible que l’afer de major entitat des de la moneda única no sigui objecte de seguiment i control parlamentari? Es pot considerar democràtica una pràctica d’aquesta mena? Després, el govern demana unitat, “arrimar l’espatlla”, però no al voltant d’un projecte comú, sinó de la persona que ens governa, perquè el projecte ni es coneix ni, per tant, pot ser comú.
Una reivindicació política, i més enllà dels partits, ciutadana, és que es constitueixi al Congrés i al Senat les respectives comissions de seguiment i control del pla, que comencin per verificar si els textos de Brussel·les i el que circula per Espanya són coincidents, i coneguin amb detall què és el que pensa fer al govern amb aquests 140.000 milions.
Ens trobem davant un fet històric, 140.000 milions en ajuts dels quals desconeixem, i pel que va succeint podem malfiar, el seu contingut real Share on X
Loading ...
