Els joves, un altre cop, els oblidats

La crisi sanitària està començant a deixar lloc a la crisi econòmica. Una situació que provocarà, i ja està provocant, una gran pèrdua de llocs de treball. El sistema dual del mercat laboral espanyol torna a provocar que siguin els treballadors temporals els més afectats, precisament el segment on els joves són majoria. Com si no haguéssim après la lliçó de la gran recessió, els joves tornaran a ser els grans perjudicats, amb la problemàtica afegida que en aquesta ocasió la situació de partida dels joves és pitjor que la de fa 10 anys.

Quina era la situació dels joves abans de la Covid-19?

L’atur juvenil (15-24 anys) del 2019 va ser del 32,5%, és a dir, 1 de cada 3 joves que volien treballar no trobaven feina. A la UE només Grècia superava lleugerament aquesta vergonyosa xifra amb un 35,2% segons l’Eurostat. Pel que fa a la temporalitat, aquí sí que Espanya és el líder Europeu. El 2019, entre tots els joves que treballaven, el 69% eren temporals i entre els menors de 30 anys eren el 55,4% (a Itàlia, el segon país amb més temporalitat, era del 48%).

Per tal de poder tenir una imatge més completa de la situació dels joves, l’“Enquesta Financera de les Famílies” dona informació directa sobre les condicions financeres de les famílies espanyoles. El desembre del 2019 es va publicar l’última enquesta disponible referent al 2017 (es realitza cada tres anys). Aquest estudi mostra que les llars joves (cap de família de menys de 35 anys) han patit la reducció més gran en la seva renda[1]. Concretament, la renda mitjana[2] per llar va reduir-se un 22%, dels 29.200 € el 2008 als 22.800 € el 2017. Pel conjunt de les llars espanyoles, la renda mitjana va passar dels 27.700 € als 25.600 € el 2017, és a dir, una reducció del 7,6%.

Cal precisar que la renda és un flux, és a dir, els recursos que una llar percep en un any i per tant es podrien veure afectats per algun motiu transitori que podria distorsionar d’alguna manera la situació d’una llar. Així doncs, per acabar de tenir tota la història fa falta conèixer quin és l’estoc de la llar, en aquest cas concret, la riquesa neta[3]. La riquesa neta de les llars joves va disminuir un 93,5%, dels 81.700 € el 2008 als 5.300 € el 2017, pel conjunt de llars la mitjana va disminuir un 39,5%, dels 194.400 € als 115.100 €.

El motiu principal d’aquest descens tan brusc de la riquesa neta dels joves és el canvi d’hàbits pel que fa a l’habitatge, ja que el 70% de la riquesa de les llars joves prové de l’habitatge principal en propietat. En els darrers 10 anys el lloguer ha passat a ser l’opció preferida per la majoria de joves. Concretament, el 2008 el 65,8% de les llars joves tenien l’habitatge en propietat, i el 2017 aquesta proporció s’havia reduït al 41,3%.

Una altra magnitud que mostra la pèrdua de benestar per part dels joves en els darrers anys és la reducció del nombre de llars joves. Concretament, si el 2008 el 13,3% de les llars eren joves, el 2017 aquesta xifra s’havia reduït fins al 7,6%, pràcticament la meitat. Per tant, tant la reducció del nombre de llars joves com la reducció de llars amb habitatge en propietat mostren uns joves als que cada vegada els és més difícil comprar un habitatge i fins i tot poder emancipar-se. Específicament, el 2018 el 65% dels joves d’entre 16 i 34 anys no s’havia emancipat segons l’EPA, i el 2008 aquesta xifra era del 58%.

Causes estructurals

A Espanya, la mitjana de les noves pensions (març 2020) es va situar en els 1.435 € mensuals, mentre que la mitjana dels salaris pel conjunt de la població a Espanya el 2017 va ser de 1.416 €. Per tant, els nous jubilats cobraven més que la mitjana dels treballadors espanyols i en una proporció major pel que fa als joves. Aquesta és una situació sorprenent en el context europeu.

Un aspecte essencial pel benestar de molts joves és la possibilitat de formar famílies. En aquest cas Espanya se situa a la cua pel que fa a ajudes als fills. La mateixa Comissió Europea, en el seu informe semestral publicat el febrer del 2020, posava el focus en l’anomalia que tot i que Espanya és un dels països amb uns nivells de fertilitat més baixos d’Europa, les ajudes a les famílies són les més minses. En concret, el 2017, Espanya només destinava l’1,2% del PIB a ajudes a les famílies, mentre que la mitjana europea se situava en el 2,3%. Això es tradueix en el fet que les famílies espanyoles reben de mitjana €31 pps[4] al mes per fill, mentre que la mitjana europea se situa al voltant dels €100 pps, un 300% més.

Precisament, la Comissió Europea ha alertat en repetides ocasions dels desequilibris existents en transferències de renda per part de l’Estat, segons les edats, amb un clar perjudici cap als més joves. L’última ocasió en què s’ha posicionat ha estat el passat 20 de maig, en el dictamen sobre el Programa d’Estabilitat del 2020 d’Espanya, esmentant que “la difícil situació econòmica i social resultant de la pandèmia advoca per una solidaritat intergeneracional en favor de les generacions més joves”, fent èmfasi, doncs, en la situació de vulnerabilitat dels joves.

Per tant, la situació dels joves ja era molt dolenta abans que arribés la crisi del coronavirus. Encara és massa aviat per conèixer el seu impacte real en aquest segment, però molt probablement haurà estat molt gran. Igual que en l’últim període, Espanya està tornant a oblidar-se dels joves. Cal recordar que un país que abandona els joves és un país sense futur, afirmació que és certa especialment en el cas d’Espanya, que és el país europeu amb un envelliment més accentuat.

I què es podria fer per pal·liar aquesta situació injusta?

En el proper article abordaré algunes polítiques que podrien ajudar a corregir aquesta situació desfavorable dels joves. Els joves han de poder veure que de veritat se’ls valora i ajuda, i així tenir esperança que un futur millor és possible.

[1] Renda bruta total incloent renda laboral i no laboral.

[2] És un nombre tal que la meitat de les dades són menors (o iguals) que ell, i l’altra meitat més grans (o iguals).

[3] Valor total dels actius reals i financers menys l’import total dels deutes. No inclou el valor dels automòbils o altres vehicles.

[4] Paritat del poder adquisitiu. S’utilitza per comparar les diferències en preus i cost de vida entre dos estats, que està basat en els preus reals dels productes i no pas en les taxes de canvi de llurs respectives monedes.