No tots els joves, evidentment, només una minoria, però suficientment nombrosa perquè en ple rebrot de l’epidèmia, ells s’hagin transformat en un problema important donat que el principal focus de transmissió s’ha traslladat a la vida nocturna i més concretament a les trobades, reunions, celebracions, botellots dels menors de 30 anys. La nit s’ha convertit en un àmbit propici per al coronavirus. Els casos són innumerables i la casuística sempre la mateixa: un grup nombrós de joves socialitzant en un esdeveniment en el qual hi ha densitat de persones, pèrdua de tot criteri de seguretat i alcohol. Ordizia, Socuéllamos, Burjassot, Fuerteventura, Tudela, Zarautz, Casp, Osca, Pamplona, Còrdova… El llistat és llarg i sempre assenyala el mateix escenari. A la nit tot es relaxa, s’intima més i les ganes de diversió i l’alcohol fan la resta. Hi ha també el fet que el jove ha perdut la por al SARS-CoV-2 perquè va veient que o bé no li proporcionà cap efecte o bé aquest és lleu. I aquesta realitat explica que malgrat el creixent nombre de contagis, la pressió sobre el sistema hospitalari sigui molt petita, amb l’excepció de Lleida.
El problema és doble. Aquests joves actuen com a vectors de contagi i a més entre ells abunden els asimptomàtics, per tant no entraran mai en contacte amb el sistema de salut, però sí que propagaran la Covid-19. Aquest fet unit a la manca de rastrejadors explica el perquè a Espanya el 60% de les transmissions són d’origen desconegut, circumstància que impedeix seguir i aïllar les cadenes de contagi.
Un problema greu amb els pares
En un nombre encara sensiblement molt inferior al dels joves que participen en celebracions poc responsables, hi ha un altre grup, petit, però creixent, que està fent emergir un problema que es manté de fa anys i que evoluciona negativament. Ens referim a la realitat silenciada de les agressions dels fills als pares. Agressions que comporten baralles violentes, pallisses i fins i tot parricidis. És un tipus de violència familiar que roman oculta, en part perquè els mateixos agredits senten vergonya, en part perquè l’administració pública n’ha prescindit. De fet, de totes les violències de portes endins de les cases contra els menors, gent gran, dels pares contra els fills, només hi ha un focus privilegiat que deixa en la foscor a la resta, el de la violència de l’home contra la seva parella.
Ara mateix, s’han produït dos nous parricidis, i dos menors han estat detinguts per matar a les seves mares, un a Còrdova, morta a ganivetades; i una altra a Lepe, estrangulada. El Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha fet públiques les xifres pel 2019, havent-se produït 4.858 judicis a menors per raons diverses en els 17 jutjats de menors.
Què està succeint perquè aquesta circumstància tan extraordinària vagi creixent? El període de confinament encara va rebel·lar més les tensions i desfermar la violència. Segons els especialistes, la causa principal són determinats estils educatius que afavoreixen les possibilitats de patir maltractament en la mesura que els fills es fan grans.
Concretament, assenyalen tres tipus d’educació que comporta aquest risc. Es tracta de les famílies permissives en què els pares el que pretenen és ser amics dels fills i aleshores els deixen sense la figura paterna i el principi d’autoritat moral que comporta. Un segon model és el de les famílies sobreprotectores, aquelles que es preocupen desmesuradament pel seu fill al qual mai li troben responsabilitat ni culpa i al que al llarg de la seva infància i adolescència han justificat tots els seus actes per equivocats que fossin. Finalment, els pares que no s’ocupen directament de l’educació dels seus fills, estan absents, i consideren que ja compleixen el seu paper delegant la responsabilitat en altres, professor, monitors, entrenadors. Alguns consideren equivocadament que la seva figura pot ser substituïda per la compra de serveis i per tant dels diners.
Encara hi ha un altre factor més profund que és la desqualificació de l’autoritat paterna com a última raó. Si aquesta funció no s’ha desenvolupat des de l’inici de la infància, i ha evolucionat de manera natural en el procés de maduració del fill, quan aquest arriba a ser un adolescent gran o un jove, no té cap mecanisme que impliqui un grau de respecte a aquella figura que en un moment determinat limita els seus desitjos. Aquest fet encara es veu més accentuat perquè la cultura imperant canta l’excel·lència de la satisfacció del desig individual com a única o principal forma de realització personal. Res es pot oposar a ella.
En definitiva, sigui per la via del coronavirus, sigui per aquesta altra via, és evident que tenim un problema amb aquest sector de la joventut que es veu multiplicat per les condicions adverses en què molts d’ells efectuen el seu creixement cap a la seva edat adulta: una educació escolar deficient en molts dels centres, especialment als públics, la manca de treball i d’oportunitats per realitzar la vida professional i guanyar autonomia.
Loading ...
