Totes aquestes crisis se salden carregant la factura sobre la majoria. Els dies no treballats per la vaga de maquinistes s’han declarat retribuïts i no recuperables, i han traslladat el cost a les empreses i especialment a les petites i mitjanes que constitueixen el teixit industrial català.
L’apagada elèctrica de fa mesos –un altre episodi d’imprevisió– es paga a la factura de la llum més cara de la història. La inflació acumulada, sobretot en aliments, destrueix el poder adquisitiu; el salari més freqüent només supera el salari mínim i aconseguir habitatge per a una família d’ingressos mitjans s’ha convertit en un miracle.
Mentrestant, el Govern socialcomunista declara que ha assumit totes les responsabilitats, però no pren cap mesura real: assumir responsabilitats implica acceptar conseqüències legals, polítiques i ètiques, cessar els responsables d’Adif i Renfe i sotmetre’s a una moció de confiança. No passa res d’això; es limita a “donar la cara” sense adoptar decisions exemplaritzants. Mai no passa res als que manen malgrat els morts, ferits i danys que s’hagin produït. La impunitat és absoluta.
Tres anys sense pressupostos i el mal ús dels fons europeus
L’absència de pressupostos agreuja la situació del ferrocarril. Adif ha executat només una petita part del pressupostat a Catalunya; la xarxa d’alta velocitat i les línies de rodalies es degraden mentre els fons europeus es desvien.
Dels més de 5.800 milions d’euros del Mecanisme de Recuperació i Resiliència assignats a infraestructures de transport fins a finals del 2025, una part substancial es va destinar a Adif i Renfe, però la ciutadania no percep millores. El cinisme dels qui governen es recolza en la passivitat ciutadana i en la connivència de mitjans de comunicació que justifiquen tot allò que fa el govern. El resultat és un país que s’enfonsa en un mar d’oportunitats perdudes.
El paper dels partits i la renúncia a representar els ciutadans
Davant d’aquesta cascada de despropòsits, els partits polítics es comporten com a comparses. El Partit Socialista català actua com una sucursal del PSOE. Esquerra Republicana ha convertit la seva vella aspiració republicana en crossa del Govern central; en la república de Sánchez. Junts amenaça, però mai no completa la seva amenaça; la seva força es perd en proclames. Vox utilitza el desastre com a munició verbal sense oferir solucions reals. El Partit Popular no és capaç de mobilitzar la ciutadania. Ningú no assumeix el lideratge que s’espera d’un govern en temps de crisi. Ningú no defensa el contribuent que paga impostos i suporta el pes de l’administració.
Cinc advertiments després dels idus de gener
Per sintetitzar aquest període funest, es poden enumerar cinc fets que sobresurten per la seva naturalesa catastròfica:
| Núm. | Esdeveniment | Observació breu |
| 1 | Catàstrofe humana i desprestigi de l’alta velocitat | El xoc d’Adamuz va deixar 45 morts i va qüestionar la seguretat del ferrocarril espanyol. |
| 2 | Insuficiència dels sistemes de detecció i assistència | La sala de control de Renfe no va detectar la col·lisió; els protocols van fallar i les ajudes van arribar tard. |
| 3 | Minoria de maquinistes imposant la seva llei | Un petit grup va paralitzar Catalunya davant el desistiment de Renfe i la debilitat de la Generalitat. |
| 4 | Absència d’alternatives a les infraestructures crítiques | L’AP‑7 i la xarxa ferroviària són les úniques artèries de Catalunya; el seu col·lapse va deixar el territori sense opcions. |
| 5 | Prioritat a l’equilibri partidista sobre el bé comú | El Govern d’Illa va preferir no enfrontar-se als maquinistes i mantenir bones relacions amb el ministre Óscar Puente abans que defensar centenars de milers de catalans. |
Aquests advertiments haurien de moure a reflexió els qui governen i els qui voten. No són episodis aïllats sinó senyals de deteriorament sistèmic.
Balanç del Govern d’Illa i del Govern de Sánchez
El balanç del Govern presidit per Salvador Illa és dolenta: ni una de les millores pactades amb Esquerra Republicana s’ha complert. No hi ha traspàs real de Rodalies ni millora de les infraestructures viàries, no s’ha reforçat la seguretat ciutadana ni l’escolar, i la sanitat pública es continuen deteriorant. Aquest govern només sobresurt en publicitat i anuncis, però els resultats són deficients. El famós finançament específic va quedant en res, perquè en realitat és combustible per a l’enfrontament polític més que un fi a assolir. Mentre el Govern Basc, amb molt menys soroll avança amb pas ferm aconseguint competències que Catalunya ni tan sols planteja.
Qui mana als ferrocarrils catalans?
Hi ha un últim aspecte que ningú no planteja: la radicalitat insòlita dels maquinistes a Catalunya està connectada amb el procés de traspàs de les línies que va començar el 2017 amb la R1. És un avís al Govern sobre qui mana realment al ferrocarril català. Quan un grup de conductors poden paralitzar un territori sencer i negociar directament amb la Generalitat per decidir quan es restableix el servei, la sobirania popular queda en dubte.
El país es troba davant d’una cruïlla: o recupera l’autoritat democràtica, la previsió, la bona gestió, la capacitat de coordinar i d’informar, o continuarà naufragant en mans d’interessos corporatius i dirigents sense visió. Exemple paradigmàtic. Per què no es van fer servir les alerta als telèfons mòbils per anunciar la matinada abans les dues inesperades suspensions de serveis? Els mitjans hi són, les capacitats humanes no.
Conclusió
Els idus de gener del 2026 han posat de manifest la fallida d’Espanya i el caos català. Els accidents, les vagues encobertes, la incompetència institucional i la renúncia política s’han combinat per oferir un panorama desolador.
Però tot enfonsament porta implícita la possibilitat del renaixement. Aquesta crònica no vol ser un lament resignat, sinó una crida a la reflexió i a l’acció. El país necessita la presa de consciència i organització cívica per regenerar, reparar i reformar la política de dalt a baix. Perquè segurament la causa última de tot aquest desastre sigui la manca de resposta ciutadana, la passivitat amb què s’assumeix tot. Si aquesta acabés sent l’última raó, aleshores tota esperança de recuperació seria estèril.
Si estàs interessat a construir respostes viables, participa en la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política que organitza Converses a Catalunya juntament amb la Fundació per al Desenvolupament Humà i Social i que tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 14 de febrer, al matí.
Si vols participar o rebre més informació sobre la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política, pots adreçar-te al correu de contacte: info@fundsocial.org
Els idus de gener: la catàstrofe d’Adamuz, símbol de l’esfondrament espanyol (II)
El problema no és només el Govern: és la passivitat ciutadana que permet que mai passi res als que manen. #Rodalies #adif #renfe Share on X
Loading ...
