El nostre govern català ha fet un pèssim paper davant de la pandèmia. Ho constaten els fets i el formalitza una via oficial, l’informe del Consell Assessor de Salut de la Generalitat publicat aquest mes de maig.
Aquest text subratlla la falta de previsió de l’administració en el drama viscut a les residències. Denuncia la manca de coordinació entre el sistema social i sanitari, que ha provocat que centenars d’avis hagin patit una deficiència greu en l’atenció. El resultat és que de les 10.785 persones que han mort a Catalunya de coronavirus, 3.155 ho van fer en residències de gent gran. Gairebé una de cada tres. És una brutalitat, la responsabilitat ha de ser exigida a tots els nivells.
L’informe també es manifesta crític amb la manca de protecció als professionals, la gestió dels estocs essencials, inclosos els respiradors, i la manca de canals segurs de compra. Precisament la manca de respiradors ha estat un dels punts tràgics de la pandèmia, que ha afectat sobretot la gent de més de 75 anys. L’informe no aprofundeix en les conseqüències, però disposem de dades oficials per fer-ho: només l’1,68% dels ingressats als hospitals de més de 70 anys van accedir a l’UCI, xifra que es va reduir fins al 0,68% per als majors de 80 anys (dades fins al 23 d’abril).
En realitat, el govern Torra, que lidera l’independentisme, ha estat l’única administració que s’ha atrevit a formalitzar el triatge per edat, en el document de la Generalitat “Recomanacions per al suport a les decisions de limitació d’esforç terapèutic (LET) per a pacients amb sospita de Covid-19 i insuficiència respiratòria aguda” (24 març 2020). En ell s’especifica que la persona de més de 75 anys, “Rebrà només oxigenoteràpia amb mascareta reservori d’alta concentració tipus Monaghan®”, i es descarta l’últim recurs del respirador. El text també s’entreté a explicar com actuar per no traslladar un malalt d’una residència a l’hospital: serà descoratjat a ser traslladat, si bé s’ha de “plantejar la limitació com un bé per al pacient” i no esmentar que “no hi ha llits per a tots“.
Una breu cronologia evidencia la qualitat d’aquests responsables. El 30 de gener l’Organització Mundial de la Salut declara l’emergència per coronavirus. El 29 de febrer es produeix la concentració a Perpinyà, que va reunir desenes de milers de persones. És clar que abans, el 24 de febrer, Joan Guix, principal responsable de la matèria en el Departament de Salut, assenyala: “Nosaltres podem identificar 2, 3 o 4 casos. Però ara mateix nostre el principal problema és la grip“. Alguna cosa en el que insisteix el 9 de març. El 6 de març, Chakir El Homrani, conseller de Treball i Benestar, declara: “Quant a les residències, podem estar perfectament tranquils“. El dia 15 la consellera Alba Vergés afirma: “En cap cas ens trobem en una situació com la que pugui donar-se a Itàlia” (fa temps que l’hem superat) i afegeix “Tenim casos importats, però no hi ha transmissió local. Estem absolutament preparats per aturar ràpidament qualsevol cas i tractar-lo també amb rapidesa“, i ho arrodoneix així: les màscares “no aporten gens de seguretat“.
Inhumanitat, actituds de presumptuosa incompetència, això és el que ens ha ofert el govern independentista, com a exemple del que sap fer.
Per tot això resulta tan demagògic i irresponsable, tan perjudicial per als catalans, tant que espanta i alarma, les declaracions de Meritxell Budó, Consellera de Presidència, que donava carta de naturalesa a l'”Espanya ens mata” en declarar que en una Catalunya independent probablement “no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats“. Poc després, ho reiterava el president de la Cambra de Comerç de Barcelona Joan Canadell: “Espanya és atur i mort; Catalunya és vida i futur“. En realitat, els fets demostren que, a les seves mans, el que aconsegueixen és un desastre presumptuosament mortal.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.