Si la campanya per a les municipals i autonòmiques de Sánchez va ser un desastre, la de les generals del PP de moment va per al mateix camí, i no serà que se li presentin escenaris desconeguts. Perquè tot l’embolic guarda relació amb la forma com aborda els seus pactes amb Vox. I aquí no hi ha cigne negre que valgui. Des del primer moment els populars saben que d’una manera o altra hauran de pactar amb Vox si volen governar.
Mentre que els socialistes són capaços d’acordar amb la immensa majoria de partits, excepte amb Vox, el PP no té aquesta capacitat.
Les contradiccions evidents entre el discurs que ja venia mesos enrere, de la candidata a la presidència d’Extremadura atacant Vox malgrat que era el partit que formava govern amb el PP a Castella i Lleó i que després han tancat un acord a València i previsiblement ho faran a altres llocs, la dificultat de Nuñez Feijoó i el seu portaveu de desenvolupar un discurs coherent amb continuïtat al llarg del temps, els està fent perdre pistonada i posant en risc el que fa mesos ens havien anunciat les enquestes.
No era tan complicat, o almenys això ens semblava. Només es tractava d’assumir amb realisme i sinceritat l’escenari: “Volem governar sols, farem tot el necessari perquè ens atorgueu la confiança que ho faci possible, si això no esdevé per la voluntat del vostre vot, pactarem d’acord amb el nostre programa amb aquelles forces que estiguin disposades a dialogar i si aquesta és Vox, ho assumirem amb tota normalitat”.
Una reflexió d’aquest tipus és perfectament intel·ligible per a l’electorat fidel i potencial del PP. Però han preferit, com en altres temes, fer el joc de l’estruç i submergir el cap sota terra, esperant que l’elefant desaparegui de l’habitació i, és clar, així no es pot fer política d’estat.
El PP amb el seu afany legítim d’atrapar tota mena de vot, acaba sent l’exponent d’un partit que viu contínuament amb un complex d’inferioritat davant l’esquerra, que comporta que aquesta habitualment sigui la que marqui l’agenda del que es pot dir i el que no.
Conseqüència: les enquestes fetes entre el 25 i el 26 de juny assenyalen un lleuger augment del PSOE i Sumar i un principi d’inflexió a la baixa del PP, de manera que entre les quatre enquestes ja una no atorga a aquestes dues formacions la majoria absoluta. Es tracta de la de Sigma Dos per a El Mundo: 140 diputats PP, 35 Vox, empat amb Sumar i el conjunt a un escó de la majoria absoluta.
Les altres tres enquestes atorguen una xifra d’escons al PP, que oscil·la entre 138 (Sociomètrica per a El Espanyol) i 145 (NC Report per a La Razón). En aquests casos Vox obté entre 44 escons en la primera enquesta i 38 en la segona. Els socialistes es mouen en torn al centenar d’escons segons l’enquesta, un mínim de 94 i un màxim de 102. Mentre que Sumar oscil·la entre 29 i 35 escons. Però és clar, a aquest gruix que és sempre clarament inferior al del centredreta, cal afegir-hi tot el nombrós agrupament que configuren ERC, Bildu, PNB, i altres aliats.
Els resultats de les enquestes no són dramàtics, cal ressaltar-ho, però sí que representen un punt d’inflexió.
Si el PSOE en aquest mes que queda aconsegueix acostar-se o arribar als 120 escons i, o, Sumar pot situar-se com a tercera força en les circumscripcions petites, si aquest escenari no probable, però sí que possible, es donés, Sánchez tornaria a governar.
I és que els errors es paguen, però algun com aquest del PP i Vox esdevé incomprensible perquè no és normal que després de mesos i mesos de saber que l’opció es posaria sobre la taula, no hagin tingut temps de construir un bon relat i definir una estratègia comuna tant per a les autonòmiques com per a les generals.
El PP amb el seu afany legítim d'atrapar tota mena de vot, acaba sent l'exponent d'un partit que viu contínuament amb un complex d'inferioritat davant l'esquerra Share on X