Les dades sobre la renda per càpita dels municipis de Catalunya facilitada per l’Idescat torna a obrir el debat sobre si el turisme, almenys com es practica majoritàriament a Catalunya, és una font de riquesa per a la població. És evident que la seva aportació al PIB és important, però també és cert que aquesta magnitud agregada diu poc dels resultats efectius sobre les condicions de vida de la població. El PIB no té en compte, com és lògic, la forma com s’obté, i en el cas del turisme juguen dues variables importants, el nivell de retribució de les persones que hi treballen i els costos socials i de transacció que genera, que són pagats amb els impostos del conjunt de la població.
A més a més d’aquestes consideracions generals, el debat se centra en fets que municipis de monoconreu turístics quedin malparats alhora de considerar la renda per càpita dels seus habitants. En el cas concret de les xifres actuals, esdevé que les poblacions més grans de 5.000 habitants de menor renda de Catalunya no són poblacions dormitori com Sant Adrià, Santa Coloma ni tan sols Badia, sinó la molt coneguda en l’àmbit turístic, Lloret de Mar, que només assoleix 10.900 euros anuals per càpita. La següent té també una forta base turística, Castelló d’Empúries amb 11.100 euros. Per sobre d’elles i també a la cua ja venen municipis d’un altre perfil com Ulldecona, la Sènia i Salt.
Per altra banda, cal dir que entre el municipis de màxima renda, com Matadepera, Sant Just Desvern, Sant Cugat del Vallès, Tiana, Alella, i altres més, no n’hi ha cap de forta base turística.
El fet esmentat també és visible a una escala més gran, com és el baix creixement de les Balears, un territori també molt centrat en el monoconreu turístic.
Aquestes consideracions mai han de ser interpretades en termes “anti” sinó que han de portar a la reflexió, primer sobre els beneficis reals d’aquesta activitat, segon pel seu impacte sobre les condicions de treball de la població i la seva qualificació professional, i tercer per les polítiques que poden millorar els seus aspectes negatius. Aquesta és una gran assignatura pendent, una de tantes, de les polítiques públiques catalanes que semblen romandre estancades amb visions pròpies dels anys 90.
