Fa pocs dies els alcaldes de la riuada de la Conca del Francolí van cridar que se sentien totalment abandonats pel govern de Catalunya. De raó no els hi falta. Han passat 100 dies i l’executiu català encara no ha aprovat els ajuts promesos. I subratllem el concepte d’aprovat. És a dir, després hi hauria tota la tramitació fins que les ajudes fossin efectives. Com és possible que es trigui més de 3 mesos en fer un decret d’urgència per atendre una situació catastròfica?
Però aquest no és l’únic fet, amb anterioritat ja es van produir situacions semblants en relació amb els incendis de la Ribera d’Ebre de l’estiu passat i, anant més enrere, en els de l’Empordà.
Però més enllà dels ajusts, hi ha omissions que resulten encara més incomprensibles: la neteja de les conseqüències del desbordament del Francolí es va iniciar però de forma sorprenent van quedar aturades i incompletes. Per què? Tampoc s’ha obert cap indagació per explicar com va ser possible que en pocs minuts el nivell del riu s’alcés 4, 5 i fins a 7 metres. No va ser l’aigua caiguda, sinó aquest sobtat augment del cabal el que va tenir l’efecte destructor.
La gent del país en coneix la causa. El d’escurament de l’Agència Catalana de l’Aigua en la neteja dels llits dels rius fa que quan un aiguat té suficient intensitat, arrossegui troncs, brossa i tota mena d’objectes, que en el cas del Francolí van trobar l’obstacle del pont vell de Vimbodí, que va actuar com a presa fins que va rebentar. I aquí rau la naturalesa de la catàstrofe.
Com catastròfic va ser el desembassament a destemps al riu Ter que també ha ocasionat importants danys. Tot això significa importants responsabilitats polítiques que afecten en primer terme al conseller Damià Calvet, i a la cadena de responsabilitats per sota d’ell, però ningú ha dimitit ni ha estat destituït.
El Parc Agrari del Llobregat s’exclama una vegada més que l’anegament/inundació dels seus camps no es deu només a la pluja, sinó a l’abandonament dels sistemes de drenatge. Molt qualificar de “parc agrari”, molt cantar les excel·lències de l’agricultura de proximitat, però després a l’hora de gestionar aquesta realitat ni cinc de calaix. Això explica que els presidents de les cooperatives agràries de Gavà i Viladecans declaressin que “les infraestructures hidràuliques són molt fràgils, obsoletes i insuficients. Ho hem denunciat en reiterades ocasions des de l’any 2009”. És a dir, fa una dècada que els governs de la Generalitat tenen sobre la taula aquest problema.
De fet, des del 2018 l’anegament dels camps és una imatge recurrent perquè també els mecanismes de bombatge són insuficients per desaiguar al mar. I entenguem-nos, aquest és un problema exactament de 2 milions d’euros. La xocolata del lloro per a un govern que ara exhibeix pressupostos que diuen que repartiran diners a tort i a dret. I encara queda el gran capítol del Delta de l’Ebre que ha emergit amb força com a notícia pels efectes de la tempesta “Glòria”, però que té un problema estructural greu i complex sobre el qual existeixen respostes tècniques ben conegudes, però cap pla governamental.
L’afectacio de les hectàrees agrícoles és gran. Un mínim de 17.000 de les quals 13.900 són a la provincia de Girona, i altres 2000 als arrossars del Delta de l’Ebre. En aquest sentit la previsió d’onze milions per part de la Generalitat ja ha estat considerada escassa per les organitzacions agràries, mes si es considera, que també s’aplicaran a les inundacions de sòl agricola de l’octubre passat i que encara esperen els ajuts.
I què dir de la continuada pèrdua de sorra de moltes de les platges catalanes que costa una milionada mantenir. És evident que els efectes del mar són la causa directa d’aquest deteriorament, però el que la Generalitat no explica és que aquesta dinàmica negativa es veu multiplicada perquè l’orientació dels ports esportius que curullen tot el nostre litoral, limiten en gran mesura el procés de regeneració natural a les platges al sud d’aquestes instal·lacions, que actuen com una mena de dics de contenció de l’aportació de nova sorra.
Tot fa evident que la dècada perduda que estem vivint està esquinçant les costures que cusen materialment el nostre país, i que no tenim al davant ni governants ni partits polítics capaços d’afrontar les grans necessitats de tanta manca d’atenció.
