Els delictes d’odi no s’apliquen a l’extrema esquerra?

Actualment, hi ha una gran sensibilitat política i mediàtica cap al que s’ha denominat delictes d’odi, però només quan aquests tenen determinades víctimes i són causats per determinats subjectes. Sembla ser que els delictes d’odi estan circumscrits exclusivament a certs col·lectius: per exemple, si la víctima real o presumpta és una persona homosexual, transsexual o immigrant. Però és obvi que això no exhaureix el repartiment d’aquesta execrable pràctica.

El delicte d’odi es defineix com una infracció penal motivada per prejudicis contra una persona o grup a causa de la seva pertinença a un determinat col·lectiu. Específicament, l’article 510 del Codi Penal espanyol regula el delicte d’odi, establint penes per a aquells que públicament fomentin, promoguin o incitin a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup o persona per motius de:

  • Raça, ètnia o nació
  • Ideologia, religió o creences
  • Situació familiar
  • Sexe, orientació o identitat sexual
  • Gènere
  • Malaltia o discapacitat

Tanmateix, a la pràctica, aquesta definició tan àmplia es veu circumscrita en el que és políticament correcte.

Dissabte passat, es va produir un greu incident que va acabar amb la destrucció d’una carpa informativa del partit Aliança Catalana. Però el que agreuja encara més l’assumpte és que l’agressió violenta contra els membres que s’hi trobaven va ser d’una intensitat tal que un d’ells va haver de ser ingressat a l’hospital.

És un cas flagrant de delicte d’odi per motius ideològics, comès de manera explícita, pública i notòria per persones d’Arran, l’organització juvenil de la CUP. El més greu és que no només no ho oculten, sinó que ho justifiquen obertament, donant a entendre que, d’una manera o altra, els agredits mereixien l’agressió per la seva ideologia.

Aquest fet ha tingut una escassa repercussió als mitjans de comunicació, amb l’única excepció de la valenta columna de Josep Martí Blanch a La Vanguardia. No obstant això, aquest episodi qüestiona greument el tipus d’ordre democràtic que regeix a Catalunya, així com el paper de la policia i els criteris de la Fiscalia.

Un silenci ensordidor

Anem per parts. Encara és hora que els partits polítics, i en concret el que governa la Generalitat, el PSC, i el seu aliat Els Comuns, es pronunciïn contra aquest fet i es solidaritzin amb els agredits. I no per qüestions ideològiques, sinó per raons d’humanitat.

Catalunya té una pèssima memòria històrica en relació amb la CNT-FAI i els seus crims, que van demostrar què significa l’odi ideològic i religiós. Per això, caldria ser rigorosos en el rebuig absolut a tota actitud i pràctica que torni a covar aquest ou de la serp.

També està per veure el paper dels Mossos d’Esquadra. Com a cos policial, i atès el caràcter públic i notori de l’agressió, el fet addicional que hagi estat gravada i que els vídeos circulin per la xarxa els obliga a intervenir. Aquest no és un delicte menor: acumula la condició de delicte d’odi, la destrucció de material i, sobretot, l’agressió física, que ha provocat lesions tan greus que han requerit ingrés i estada hospitalària.

És imprescindible que la policia de Catalunya informi que realment està actuant en aquest cas contra les persones i les organitzacions que han perpetrat i justificat aquest tipus de procedir. Si no ho fa, quedarà en evidència que vivim en un espai on una policia integral, com són els Mossos d’Esquadra, té una direcció política que l’impedeix actuar al servei de tots els ciutadans.

Contrasta la manca de diligència en aquest cas amb la rapidesa amb què intervenen contra persones que simplement es troben als voltants de clíniques avortistes resant en silenci, malgrat que es tracta de grups ínfims de dues o tres persones.

Però, a més de la naturalesa pública i notòria del delicte, això també interroga sobre l’actuació de la Fiscalia, que té el deure d’actuar d’ofici quan es produeix un delicte manifest, com és aquest cas.

La brutal agressió contra Aliança Catalana, independentment de la simpatia que pugui despertar en cadascun de nosaltres, creua una línia vermella que no es pot tolerar. És, a més, una prova de toc sobre l’estat de la nostra democràcia, la nostra seguretat i la nostra justícia.

I aquestes són moltes coses alhora, coses que, perquè siguin vàlides, no poden limitar-se a ser reclamades només quan beneficien “els nostres”. Perquè tinguin sentit i puguem dir que vivim en unes condicions de democràcia, seguretat i justícia, s’han d’aplicar amb caràcter general.

Estàs d'acord amb el Decret Llei Òmnibus o consideres que les mesures substancialment diferents s'han de presentar separades?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.