La idea que la transició energètica vol dir un senzill passeig guiat per les polítiques de la UE i el govern espanyol, que no alteraran gaire les nostres vides, és un error garrafal perquè la realitat és tota una altra i a més ja resulta visible.
Passar a un model d’emissions contaminants zero significa tot un trasbals del model històric que tenim, que continua fonamentat, no ho oblidem, en el petroli, i a escala mundial també, en bona part, en el carbó. I aquest trasbals farà créixer la factura energètica i generarà pèrdues de llocs de treball. Naturalment, se’n produiran de nous, es calcula que uns 185 milions en tot el món d’ocupació directa i indirecta, però se’n perdran 200 milions. Per tant, 15 milions de llocs de treball desapareixeran. Ho podem constatar amb els anuncis del que significa fabricar cotxes elèctrics en lloc de vehicles de motor d’explosió. La SEAT ja ha anunciat que necessitarà menys gent per fabricar-los. És un de tants exemples. És clar que el del vehicle serà el sector més castigat, perquè s’incrementarà en 52 milions, mentre que l’automoció en perdrà 68 milions. 33 milions més es perdran en l’àmbit del petroli, el gas i el carbó. I es veuran clarament beneficiats l’energia, que guanyarà 16 milions d’ocupats i especialment, l’agricultura, que augmentarà en 31 milions de persones les seves necessitats. Això són xifres a escala global, i a països industrialitzats com el nostre el balanç ens pot resultar negatiu, sobretot a causa del pes de l’automoció. Si bé sumant i restant automoció i energia, podria quedar en un empat, sempre que les coses es facin ben fetes.
Per tant, la transició energètica significa polítiques atentes a les pèrdues i guanys sectorials de mà d’obra. Però, hi ha una segona partida molt important, la consultora McKinsey ha estimat que fins a l’any 2050 seran necessaris 3,1 bilions d’euros extres en actius immobilitzats per poder posar en marxa el nou model energètic. És una xifra brutal que, per exemple, equival a la meitat dels beneficis empresarials que es van registrar en tot el món el 2020, o el 25% del total d’ingressos tributaris.
La factura total en els pròxims 30 anys serà de 240 bilions d’euros, que equival a dues vegades la riquesa total del planeta. Tot aquest procés commourà tota l’estructura positiva inversora i tindrà una tercera derivada: la producció econòmica global es reduirà un 14% fins al 2050.
Per tant, si recapitulem podem constatar que la transició energètica posa en risc molts llocs de treball, necessita una inversió brutal i alhora hi haurà un creixement menor atribuït bàsicament a les alteracions climàtiques. En la mesura en què les reduccions s’instal·lin, es generalitzi l’impost sobre el CO₂ emès i afecti el transport i l’habitatge, també es multiplicaran els costos i aquest fet pot donar lloc a un procés inflacionari.
En la mesura que les energies eòliques i solars substitueixen de manera més gran els combustibles fòssils, el problema serà més complex, perquè fins ara l’energia alternativa que es produeix sempre té el coixí de l’ús de les fonts fòssils, que li donen així la flexibilitat que el sistema no té. Perquè un dels punts clau de la qüestió i que no està ben resolt és el de l’emmagatzematge d’energia. Quan no hi ha sol o falta vent, no es produeix energia d’aquestes fonts. El recurs habitual és usar aleshores altres proveïdors com el gas, o la mateixa energia nuclear. Però en la mesura que aquestes perdin pes, si no es resol la qüestió de l’emmagatzematge, hi hauria clarament un problema de regularitat en l’aprovisionament. Per tant, la reducció de costos en l’emmagatzematge en bateries és una prioritat absoluta. Com també ho és l’hidrogen verd, que resoldria part dels problemes, però que es dubta que pugui ser rendible abans del 2050. Aquest fet significa que durant mots anys continuarem depenent del gas, i això explica la posició de la CE considerant-lo una energia verda.
Plantejats en aquests termes, el cost de l’energia per a l’usuari no es reduirà, sinó que s’augmentarà. Almenys fins al 2040, segons la majoria de les previsions. A més hi ha tots els canvis que s’hauran de produir, per exemple la substitució per vehicles elèctrics i aquí, com assenyalàvem ahir, no està gens clar per què les polítiques públiques no donen un major impuls a les plantes de combustibles sintètics de zero emissions, que permetrien continuar utilitzant motors d’explosió durant molt més temps.
L’interrogant que aflora sobre tot plegat és essencialment polític. Per una part si algú en algun lloc està preveient les conseqüències socials de tota aquesta transformació? perquè, si no és així, i es deixa a la pura inèrcia, el que passarà és que els de sempre, les empreses i les economies més febles, seran els que acabaran suportant la principal llosa de la transformació.
L’altra consideració política és la de si la complexitat del procés, les variables en joc, les diverses opcions, més els aspectes de la geoestratègia de l’energia estan ben estudiats pels nostres governants o, com sembla, manifesten una ignorància notable que ens pot conduir –algun túnel fosc ja s’albira- a situacions de crisi?
Loading ...
