eleccions municipals barcelona

Eleccions municipals a Barcelona. La manca d’una alternativa real

La ciutat de Barcelona mai ha viscut un refús tan generalitzat, clar i rotund, com el que es dona amb Ada Colau. Però paradoxalment la seva derrota no està del tot assegurada i, en tot cas, el que es fa evident és que el seu bloc de govern, el que comparteix amb el PSC de Collboni i l’ERC de Maragall, “l’oposició institucional”, garantirà la continuïtat de la seva obra, perquè tots ells aposten per la superilla que destrueix el pla Cerdà, el tramvia, la reducció els carrils a les vies de circulació i el desordre i inseguretat en el funcionament de la ciutat. Només cal recordar que el responsable de la seguretat ciutadana i tinent d’alcalde, Albert Batlle, pertany a la candidatura de Collboni com per constatar que no hi hauria canvis profunds.

Però, com és possible que el refús a Colau no es tradueixi en canvis significatius en la posició de l’electorat? Aquí hi intervenen diversos factors. Un i principal és la manca d’alternativa clara i sòlida, que sigui més que una simple especulació i voltin entorn d’ella les forces cíviques de Barcelona.

Aquest fet provoca un segon efecte: l’elevada abstenció que facilita que la militància de Comuns, ERC i socialistes es vegi sobrerepresentada en vot, perquè el ciutadà comú i corrent es queda a casa. El tercer factor, molt lligat al primer, és el fraccionament de les opcions electorals que desdibuixa encara més el panorama.

En èpoques passades a l’Ajuntament concorrien bàsicament cinc opcions. Socialistes, CiU, PSUC, i després IC, PP, i una cinquena força que podia canviar i que tenia una representació mínima. Ho va ser en més d’una ocasió, però no sempre, ERC. Ara només en l’àmbit de l’oposició a Colau hi ha 8 opcions, totes elles mal situades o amb grans interrogants.

Cs viu la seva enèsima crisi perquè després d’obrir-li expedient d’expulsió a Paco Sierra, sota l’acusació d’autoproclamar-se president del grup, ara la presidenta Maria Luz Guilarte, que era l’alcaldable del partit, ha anunciat que es retira de l’Ajuntament i abandona la política. Cs poc té a fer, per no dir res.

El PP ni tan sols té candidat i la proclamada renovació de Feijóo passarà esperar després de les eleccions. Per tant, la feblesa d’aquesta opció en principi sembla assegurada.

JxCat té les seves esperances en Trias, que encara desfulla la margarida de si es presenta o no. Si no ho fa, aquesta opció quedarà reduïda a la mínima expressió a Barcelona, amb el hàndicap que això representa per qui vol ser força de govern a Catalunya. I si es presenta podria ser el catalitzador d’una alternativa més o menys forta en la mesura que tingui capacitat de no repetir errors passats i presentar-se com a futur alcalde de tots els barcelonins i no com a portaveu de l’independentisme. A hores d’ara és l’únic element que pot moure l’escenari, i donada la seva incertesa de la seva candidatura, tot esdevé molt boirós.

Vox no té capacitat per construir l’alternativa. Està en un racó de l’escenari i no creix.

El PDeCAT ni té candidat ni té partit per a Barcelona. I a més viu en una eterna contradicció del que diu i del que fa. Per una banda el seu president, David Bonvehí, postula dur a terme una nova Convergència, però per una altra i de manera incomprensible, el PDeCAT a Madrid, que encara té 4 diputats que es paguen a preu d’or, dona suport a canvi de res i de manera sistemàtica al govern Sánchez. Potser caldria que ho expliquessin.

Centrem, el partit que no ha aconseguit encara fer-se present des del Congrés i que té entre els seus dèficits l’abandonament de la que havia de ser la seva líder, Àngels Chacón, desitjaria poder presentar com a candidat a Santi Vila. Té una opció interessant, però abans ha de demostrar que és una via prou consolidada.

I encara queden les pocions personals. Sandro Rossell, que també està a l’espera del que faci Trias i del que diuen les enquestes. Si l’exalcalde es presenta, amb molta certesa Rossell no ho farà perquè van pel mateix electorat. I si no ho fa, tampoc està garantida la seva presència si les enquestes no li donen d’entrada un mínim resultat que li permeti aspirar a més.

Hi ha el cas de Daniel Bosseler. Disposa de mitjans propis i experiència perquè seria el segon intent. El primer no va sortir bé i no va aconseguir fer-se present al consistori. Sembla difícil que pugui aspirar a cristal·litzar una alternativa, però encara falten mesos per constatar-ho.

En tot cas, hi ha una mesura objectiva que permet destriar ara i en el futur el gra de la palla. Perquè un candidat tingui possibilitats de fer un bon paper necessita una notorietat del 70%. A partir d’aquí la seva presència ja té caràcter competitiu. Com més allunyat estigui d’aquesta xifra més aleatori és que pugui sortir elegit. Per ser una opció de primera fila, cal que superi el 80% de coneixement espontani per part dels ciutadans. Són xifres difícils d’assolir. Només es donen si a darrere hi ha unes grans sigles polítiques, es disposa de molts diners per gastar o bé aquella persona ha sortit reiteradament a la televisió; és notòria. Si no és així, poc hi ha a pelar. La raó és senzilla: només et voten aquells que et coneixen. Això, més l’expectativa de vot que puguis tenir. A partir d’aquí tot es clarifica.

En tot cas el que és evident és que Barcelona per sortir de la crisi actual no en té prou amb la derrota de Colau. Necessita una alternativa de ciutat, una coalició cívica de gran abast, que a hores d’ara no existeix per incompatibilitats ideològiques i també perquè hom prefereix ser cap de ratolí que cua de lleó.

Colau ha afirmat des de l'Argentina que a Barcelona es crearan 45.000 nous llocs de treball gràcies a l'acció municipal. Creus que és una promesa electoralista?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

2 comentaris. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.