Aquestes eleccions europees determinaran la configuració del primer parlament post Merkel i també contemplaran la substitució de Mario Dragui al font del Banc Central Europeu. En altres termes , serà un Parlament que presidirà moments de canvi importants en el lideratge de la Unió que realitza Alemanya i en la institució econòmica que més ha incidit amb polítiques que podien contrapesar parcialment l’opció extrema per la austeritat que tant ha castigat els països del sud i els països bàltics.
L’esquema interpretatiu, el “frame” que bàsicament ens han servit els mitjans de comunicació del nostre país, està caracteritzat per l’alarma perquè els partits populistes configuressin la segona o tercera força de la cambra d’Estrasburg; i pel fet que per primera vegada la suma del PP europeu configurat en torn la democràcia cristiana i la socialdemocràcia no superés àmpliament el 50%.
Però aquesta interpretació pateix d’una excessiva simplificació. En realitat la pèrdua de pes de les dues grans formacions històriques serà deguda sobretot a la davallada socialdemòcrata, encara més gran si descomptem els laboristes anglesos. Malgrat que les enquestes a peu d’urna donen guanyador el Partit socialista holandès que va votar dijous juntament amb el Regne Unit, la seva aportació en escons serà mínima, 5 en el millor dels casos. Seguit de prop pel partit demòcrata cristià i el liberal de dretes, amb 4 cadascun.
Però allà on hi ha el gruix de vots és als països més poblats de la Unió que han alimentat el graner socialdemòcrata. França i Alemanya. El cas francès és dramàtic, tant que ha fet necessària la intervenció a última hora de l’expresident François Hollande, de l’exprimer ministre Lionel Jospin i de l’exministra Martine Aubry, filla del gran dirigent europeista Jacques Delors, per intentar evitar que la històrica formació francesa quedi per sota del 5% i no obtingui cap diputat. En el millor dels casos, la seva aportació al grup parlamentari serà mínima.
A Alemanya els vaticinis són també negatius. No únicament pel que fa a la representació europea, sinó perquè el PS perdrà possiblement el seu bastió històric del petit Land de Bremen, on ve governant de forma ininterrompuda. Les enquestes atorguen per primera vegada la majoria al CDU amb el 28% dels vots per només el 23% pel SPD, amb una pèrdua pràcticament de 10 punts. Per a les europees les enquestes li atorguen el 17% dels vots, xifra que si es confirmés representaria una disminució de també 10 punts en relació a les eleccions del 2014.
Pel que fa a “l’onada populista” cal posar-la en quarantena, almenys fins conèixer els resultats de diumenge, i fins i tot després. A Holanda, on la previsió era que la dreta populista guanyés les eleccions, s’ha quedat reduïda a la mínima expressió. Òbviament no totes les enquestes han d’experimentar el mateix error; en el cas de França no és descartable que el reagrupament nacional acabi superant Macrón. Però si descomptem l’efecte Ukip, que té com a característica l’antieuropeisme i l’assoliment del Brexit radical, cal veure si les demés forces populistes obtenen victòries extraordinàries o no. Però fins i tot en aquest cas l’aliança entre elles és molt difícil. Una de les opcions més potents, la del partit Llei i Justícia que governa a Polònia, per boca del seu líder Kaczynski ha denunciat el fet que hi hagi partits a Europa controlats per Moscou, fet intolerable per a la majoria de polonesos. Ho ha denunciat amb noms i cognoms al setmanari Gazeta Polska referint-se a Marine LePen i també a Matteo Salvini.
Amb aquests prolegòmens és evident que les tres formacions més importants d’aquell heterogeni perfil populista no estaran en el mateix grup parlamentari ni actuaran gaire d’acord en temes crucials.
