Mentre que el socialisme davalla d’una forma molt notable a la major part d’Espanya, a Catalunya s’ha convertit en la primera força. Sánchez no baixa. El PSC puja. Bildu creix. ERC s’ensorra.
Però atenció perquè la victòria del PSC té molt a veure amb la baixa participació perquè en realitat ha quedat per sota en vots dels assolits el 2019. Tants com 50.000 menys i a l’hora de fer càlculs de futur, aquesta referència cal tenir-la present.
L’independentisme d’ERC s’ha quedat a casa o en el cas de Barcelona en part ha votat a Trias. Els republicans han assolit 300.000 vots menys que el 2019 i han involucionat fins a un estadi semblant al que tenien el 2015. Han perdut el 37% dels vots. I aquesta contundent davallada té fortes implicacions perquè és evident que l’electorat ha desautoritzat l’estratègia d’ERC i el vot popular ha sotmès a censura el govern Aragonès.
Per si no fos prou, en vots JxCat supera en 32.000 als seguidors de Junqueras, que han quedat com a tercera força. Els somnis metropolitans d’ERC i “l’operació Rufián” ha resultat fallida mentre que rebien cops molt contundents a Barcelona, on Maragall quedava postergat amb només 5 regidors i a Girona on la Cup els hi ha passat clarament per davant. És clar que a la capital del Ter el joc de les famílies nostrades, com abans els Nadal, té més pes polític que les lletres amb les quals es presenten els seus representants a les eleccions.
Vox es fa present a les quatre capitals catalanes. Un fet insòlit també, i emergeix amb termes més anecdòtics que reals, una altra dreta radical nacionalista a Ripoll i a Vic. Però tampoc cal exagerar aquesta presència que és més anècdota que categoria política, malgrat que TV3, sempre vivint en el seu imaginari, ho va convertir en un dels temes de la nit electoral. Catalunya sembla que ha transformat el PSC de Sánchez en el partit d’ordre per arranjar el país. Des de la racionalitat de com governa Sánchez és difícil entendre que d’aquí pugui sortir algun ordre racional favorable al conjunt; és segurament l’enyorança de l’ordre convergent desaparegut.
I arribem a Barcelona. Trias ho tenia difícil, però ha guanyat en vots. Una altra cosa és que li permetin ser alcalde. Tot depèn de la fiabilitat de Collboni, que és molt baixa i ara ja parla d’un possible tripartit amb Colau i ERC, malgrat que ha fet tota la campanya dient que va sortir de l’Ajuntament per presentar una alternativa a l’alcaldessa i als Comuns. Si aquest tripartit s’arriba a configurar serà el govern dels perdedors i del refusat. Perdedors nítidament en el cas de Maragall i Colau, i refusat amb Collboni que es veia com a primera força i alcalde, i ara si vol ser-ho haurà de fer un acord que no és fàcil d’explicar als ciutadans. És clar que el polític sempre es refia de la mala memòria del votant.
L’èxit de Trias mostra un camí i el fracàs de JxCat a Girona és l’altra cara. Ara aquest partit s’ha d’acabar d’aclarir què vol ser quan sigui gran.
El resultat de Collboni és encara més curt si es té present que Sánchez s’ha abocat en la campanya local, ja que aquesta ha estat la primera ocasió en què un president de govern tancava la campanya a Barcelona. Ara la ciutat queda oberta a la dinàmica dels pactes i obre porta a les incerteses de futur perquè en aquestes eleccions l’únic que estava clar era el refús a Colau, a les seves polítiques, a la superilla, al tramvia per la Diagonal, a l’urbanisme tàctic, fer la guerra al cotxe, la brutícia, inseguretat.
Però, a la contra de tot això, no acaba de definir un projecte de futur. Ara comença aquesta nova etapa i és decisiu que la ciutadania romangui atenta si no vol que en el període posterior de Colau, els polítics governants actuïn prescindint de les necessitats i interessos dels ciutadans.
Loading ...
