El 17 de setembre el Tribunal Suprem decideix sobre la inhabilitació de Torra. La sentència, previsiblement favorable a la inhabilitació, es produirà i serà comunicada en un màxim de 10 dies a partir d’aquella data. Per tant, poden ser menys i situar el límit del mandat de Torra entre el 22 i el 27 de setembre.
Si espera a l’últim moment previ a la comunicació per convocar eleccions, i donat que la legislació marca un termini de 45 dies, en aquest escenari, les eleccions a Catalunya es produirien en els primers 10 dies de novembre. Per tant, aquest seria un dels horitzons electorals.
Però n’hi ha un altre, i és que al final i per sorpresa Torra decideixi convocar eleccions a l’agost. Si ho fes al voltant del 12 d’agost, les eleccions es podrien realitzar el 27 de setembre, que és diumenge, i per tant la campanya electoral es produiria immediatament després de l’11 de setembre, fet que sempre és una bona data per a l’independentisme.
Ara bé, el que pesa és que Puigdemont i Torra tinguin resolts els seus embolics per presentar una candidatura que en aquest moment no té un candidat clar ni tan sols la denominació amb la qual es presentaria a les eleccions, donades les reticències del PDeCAT a dissoldre’s en mig del magma que representen els independents de JxCat, La Crida, més noves incorporacions que es puguin produir, sobretot procedents de l’ANC. Aquesta resistència del PDeCAT es veu accentuada perquè hi ha, gran o petita, l’amenaça de pèrdua d’efectius que puguin passar a engruixir el nou PNC. Aquesta és una de les principals incògnites del panorama electoral i la que principalment ho condiciona tot. Pel que fa als candidats, dos noms, els dos del sector més radical, semblen avui els més ben situats. Es tracta del conseller Puigneró i del president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Canadell.
L’altra gran incògnita és què acabarà succeint amb la representació política del nou catalanisme i si es produirà o no un acord entre els 5 grups avui presents a l’escenari: Units, PNC, Lliures, La Lliga i Convergents. Cal veure si tenen capacitat de posar-se d’acord o no. Aquesta és una pedra de toc perquè en el cas que no sigui així, la força política resultant veurà afavorida la credibilitat del seu discurs sobre la necessitat de recosir el país, donat que ni tan sols hauran tingut capacitat d’unir-se entre aquells que, sense ser iguals, són més semblants. També quedarà afeblida l’opció perquè els que romanguin fora restaran vots, pocs o molts. En aquest escenari, Units presenta un avantatge no petit, donat que és l’única formació que s’hauria presentat ja a unes eleccions i per tant tindria dret a espais electorals públics. Aquesta qüestió d’ordre pràctic el situa com un element central de la cohesió.
La irrupció de la candidatura d’Albert Batlle en una àmplia entrevista a La Vanguardia de diumenge 21 de juny, genera una nova dinàmica. El tinent alcalde de Seguretat Ciutadana de Barcelona té una acreditada trajectòria política en càrrecs de difícil realització, perquè ha estat director general de la policia i abans director general de presons. En el seu exercici, i malgrat les dificultats, perquè són tasques poc agraïdes, Batlle sempre n’ha sortit ben parat i la seva capacitat ha estat reconeguda fins i tot pels adversaris. Posseeix per tant un material escàs avui en dia, que és la solvència política.
La urgència que els partits catalanistes arribin a algun tipus de conclusió ara ja és extrema, perquè pràcticament quasi no tenen temps per difondre la marca i el que acabi sent el candidat definitiu. Cal recordar que, perquè una opció tingui un mínim de possibilitats de treure un resultat significatiu, ha de ser coneguda pel 70% de l’electorat.
Loading ...
