La pèrdua d’Andalusia, feu històric del PSOE i graner de diputats pel Congrés, primer en les eleccions autonòmiques i ara en les municipals, constitueix més enllà d’un canvi polític un canvi en la sociologia electoral que fa molt difícil per al partit socialista tornar a governar. A més el resultat va demostrar que determinats arguments maximalistes com els d’equiparar el PP i Vox amb l’assalt al Capitoli o l’alarma antifeixista, no funcionen ni tan sols en un electorat més aviat propici.
Situades així les coses, la carta electoral de Catalunya és fonamental perquè és el segon territori en nombre d’escons.
Sánchez necessita desesperadament que el PSC quedi primer i a distància del segon, de manera que la collita d’escons sigui abundosa.
Aquesta estratègia té com a grans damnificats a ERC i, especialment, als Comuns d’Ada Colau, que cal veure si es presenten com a tals o amb l’afegit de Sumar de Yolanda Díaz.
Si ERC no es recupera i torna a patir una nova derrota, el govern Aragonès tindrà un greu problema perquè amb la minoria que té al Parlament i la gran derrota de les municipals ho té molt difícil per justificar que pot mantenir-se en el govern sense cedir protagonisme a una aliança amb els socialistes.
Els Comuns, per la seva banda, derrotada la seva carta principal que es diu Ada Colau i Barcelona, tenen el futur penjant d’un fil. De fet, ara les seves xifres i enclavaments es corresponen a Catalunya amb les que tenia IC en els seus moments terminals. L’excepció continuaria sent encara Barcelona, que presenta uns registres comparativament millors.
D’altra banda, i per a les forces a l’esquerra del PSOE, el panorama català no és afalagador, perquè el preludi de les municipals, malgrat la reiterada presència de Díaz, s’ha saldat amb un fracàs. No tenen bones perspectives.
La situació d’ERC explica l’opció de construir un front independentista amb JxCat i amb altres forces menors.
Aquesta operació té per a la gent de Junqueras dos avantatges. El primer, que dissol la imatge de derrota amb què ERC encara les noves eleccions. I, molt important, aquest bloc pot pretendre disputar-li la primera posició al PSC, qüestió gens menor perquè l’aplicació del mètode D’Hondt atorga sempre una prima al guanyador.
Per a JxCat aquest avantatge existeix també, però a diferència d’ERC té una contrapartida negativa. La d’estroncar la nova via que semblava rendible iniciada per Trias. Segurament des d’aquest punt de vista a JxCat, pensant en el futur i la voluntat de guanyar unes eleccions catalanes, li sortia més a compte aprofitar l’avinentesa per intentar configurar un bloc que tornés a reunir les parts fragmentades de l’antiga Convergència, amb el PDeCAT, el Partit Nacionalista de Catalunya de Marta Pascal i els petits grups d’opinió que existeixen.
Però aquest camí a qui no li interessa tant és a Puigdemont que ha de vetllar per mantenir viva una alacaiguda flama independentista. També poden pensar ell i Junqueras que contra un govern del PSOE viuran millor 4 anys perquè els hi facilitarà la revifada de les reivindicacions.
Aquest escenari planteja greus problemes de fons a la realitat catalana que està molt tocada.
Una manifestació palesa d’aquesta situació és l’alarma que va formular el Cercle d’Economia constatant l’evidència de l’estancament de l’economia catalana que Aragonès irracionalment es va negar a reconèixer. Aquest problema es multiplica pel progressiu envelliment de la població i la seva substitució per immigrants que alimenten una estructura productiva de reduïda productivitat, situant-nos en un cercle viciós, que no perquè sigui comú a Espanya ha de constituir aquest fet un consol.
Si a Catalunya, bé per la via socialista, bé per la via independentista, es treballa en la idea de ser els ariets d’un futur govern del PP significa que una legislatura més perdrem l’abordatge de qüestions clau, entre elles la del finançament o, com assenyalava Foment, el dèficit inversor en infraestructures de Catalunya que valorava en la considerable xifra de 40.000 milions.
Amb els actuals protagonistes sembla difícil sortir d’aquest escenari en el qual aviat portarem perduts més d’una dècada, que es diu aviat i que cada vegada ens allunya més d’equiparar-nos amb la UE.
Malgrat això, el nucli d’opinió que gira entorn dels centres de les elits, La Vanguardia i TV3, continuen situats en aquesta tessitura que oscil·la entre el frontisme socialista i el frontisme independentista en relació amb el govern espanyol, si aquest és del PP.
Fins a l’extrem que hi ha comentaristes que presenten al PSC com el partit que va contribuir decisivament, i ho continua fent, a encimbellar a Sánchez com una esperança i com un instrument que fa a l’hora de “ròtula i d’airbag”.
En aquests termes està garantit que no aflorin els problemes de fons de Catalunya i que ni tan sols s’abordin aquells que són ben evidents.
Amb els actuals protagonistes sembla difícil sortir d'aquest escenari en el qual aviat portarem perduts més d'una dècada, que es diu aviat i que cada vegada ens allunya més d'equiparar-nos amb la UE Share on X
Loading ...
