La victòria dels partits independentistes en les passades eleccions s’ha vist que no conduïa a una fàcil solució pel que fa a la formació del govern, alhora que les males notícies han acompanyat els primers compassos d’aquesta marxa. La derrota al Parlament Europeu de Puigdemont i els altres diputats indepdentistes sobre els quals pesa l’amenaça d’extradició, si bé que en l’àmbit de la Comissió que judica sobre el seu desaforament, és una mala notícia perquè anticipa la votació del plenari que es produirà el 8 de març. La qüestió té una clara lectura política: el Parlament no està per donar facilitats a l’independentisme català, i com que aquesta era la posició palesa de la Comissió i del Consell, és evident que hi ha un alt grau d’incompatibilitat entre l’independentisme català i Europa. És una barrera formidable.
A escala local, la clara derrota del candidat de l’ANC a la presidència de la PIMEC, Pere Barrios, ha estat indicador que els temps no són propicis per a aquest tipus d’accions en el si de la societat catalana. La victòria a la Cambra de Comerç va fer pensar que es podia repetir ara l’operació a la PIMEC, sense tenir en compte les grans diferències entre les dues organitzacions, la segona amb grups molt més vinculats, i el factor sorpresa, que ara no era possible. Les queixes d’Eines de PIMEC, la candidatura de Barrios, per a l’organització de les eleccions, no treu que el triomf d’Antoni Cañete, el fins ara secretari general, hagi estat inqüestionable. Tant, que el mateix Barrios feia unes insòlites declaracions tot just a l’inici de la votació donant per descomptada la seva clara derrota.
Les bullangues de Barcelona i Vic i altres ciutats de Catalunya han complicat el procés negociador perquè obliguen a seguir una vegada més l’imperatiu de la CUP, que demana un nou model policial sense precisar qué vol dir això, més enllà de treure’ls-hi l’últim recurs que els hi queda als Mossos per evitar el cos a cos, com són els projectils de foam.
La reunió que es va dur a terme aquest dimarts entre ERC i la CUP va en aquesta direcció, i no fa altra cosa que encoratjar el malestar dins de la policia. El resultat és que, si abans de començar hi havia tres problemes clau, el relacionat amb la salut, relligat amb el baix ritme de vacunació i l’insuficient control de la pandèmia, junt amb la transformació de la crisi econòmica ocasionada pel coronavirus en crisis estructurals, i els fons Next Generation, que ningú coneix quin destí tindran en el cas català, a tot això que és vital i que cadascun d’ells ja defineix una situació crítica, s’hi afegirà ara la crisi de l’ordre públic, en un país i una ciutat com Barcelona que encapçala molts problemes en aquest sentit. I no només d’aldarulls al carrer, sinó de naturalesa delictiva, com conreu i tràfic de marihuana, la localització de la gran delinqüència i la concentració d’un nombre molt elevat de grups sospitosos de gihadisme de tota Espanya.
Les negociacions entre JxCat i ERC, que són les decisives i que també es van produir ahir, presenten en primera instància dos paradigmes incompatibles que, per una banda, s’hauran d’inclinar si volen governar plegats. ERC planteja centrar aquests 4 anys de govern en la negociació pel referèndum i l’amnistia. Mentre que JxCat pregunta amb bona lògica fins quan hauran d’estar negociant fins a decidir-se a emprendre la via unilateral, perquè és evident que a hores d’ara un referèndum d’autodeterminació és políticament inviable, i formalment llarg i complexa de resoldre perquè exigeix una modificació constitucional i el corresponent referèndum per aprovar-la a tota Espanya.
Loading ...
