Sánchez

El triomfalisme excessiu de Sánchez

És ben lògic que un cap de govern presenti els seus resultats en termes positius però, com en tot, hi ha límits. I la intervenció del president Sánchez davant el plenari de diputats i senadors socialistes que va dur a terme aquest dimecres 1 de juny depassa els límits de l’autobombo quan es proclama “exemplar”, centrant una bona part de la seva intervenció en la desqualificació de l’oposició, limitant-se a assenyalar èxits reals o pretesos del seu govern, no fa ni un sol esment al seu soci, UP, com si presidís un govern monolític i obvia la més mínima consideració crítica a la situació actual plagada de forats negres, començant per la situació de les pensions i passant pel panorama econòmic espanyol i europeu que tendeix més aviat a la negritud. Vegi’s “Negres núvols sobre Europa“.

En aquest context, declarar-se com a exemplar, sobretot des del punt de vista del compliment del què s’espera d’una governança que garanteix l’estat de dret, és una ironia per no dir una altra cosa.

Per començar constatem l’ús abusiu dels decrets llei, 89 fins ara, convertint una pràctica extraordinària en un recurs habitual. A aquest fet cal afegir-hi la trampa reiterada en la tramitació d’algunes lleis que, en lloc de presentar-les com el que són, projectes del govern, arriben al parlament com a proposició d’acord del partit del socialista, a fi d’eliminar per aquesta via dictàmens externs com el del Consell d’Estat o el Consell General del Poder Judicial entre d’altres. Aquest govern és l’únic en la democràcia que ha decretat llargs estats d’alarma que, després han estat considerats com contraris a la Constitució sense que en cap moment demanés excuses per aquesta greu vulneració. També ha congelat durant mesos l’activitat del Congrés que, en teoria, és la màxima expressió de la sobirania popular.

Progressivament, l’executiu abusa de les seves prerrogatives i dels mecanismes dilatoris per vulnerar sistemàticament els drets constitucionals. L’últim cas flagrant és el de l’acord per majoria del Congrés dels Diputats encarregant al Defensor del Pueblo indagar els casos de pederàstia i la situació de les víctimes, però limitats només a les persones vinculades a l’Església catòlica. Aquesta proposició d’acord presenta com a mínim dues greus vulneracions constitucionals.

Una d’elles radica en l’absència de tota motivació de per què es vincula un delicte a un grup social concret. Aquesta omissió vulnera l’article 9.3 de la Constitució, que garanteix que no s’adoptin mesures arbitràries; és a dir, que la majoria no pugui decidir el que li sembla, sinó que hagi de disposar de raons suficients per adoptar la decisió en qüestió. Més greu és la vulneració de l’art. 14 de la Constitució que, per tant, tracta d’un dret fonamental, que impedeix el tracte discriminatori per raó de sexe, ètnia, religió, etc.

És una norma del bon periodisme que l’origen d’una persona que comet un delicte forma part d’una notícia, però no ha de ser el principal tret descriptiu. Si això forma part del codi deontològic de l’àmbit periodístic, més evident és que en una instància tan determinant per la vida del país com el Congrés dels Diputats no pot emetre acords que vinculin un grup, en aquest cas per raó de la seva adscripció religiosa, a un delicte, més quan la seva participació numèrica en el mateix resulta absolutament marginal.

Les sentències del Tribunal Constitucional en aquesta matèria a més estableixen que aquesta discriminació compren no només la patent, és a dir aquell manifest i injustificat tracte diferenciat i desfavorables d’unes persones en relació amb unes altres, sinó també l’encoberta, és a dir, “aquell tractament formal o aparentment neutre com a no discriminatori del qual es deriva un impacte advers sobre les persones objecte de la pràctica”.

A més, s’encarrega la comissió al Defensor del Pueblo per indagar sobre una institució, l’Església, que pertany a la societat civil, quan a la normativa que regula les activitats del Defensor està establert clarament que la seva tasca es concreta “a investigació o aclariment d’actes, resolucions i conductes concretes produïdes per les administracions públiques que afectin els ciutadans”. És a dir, l’acord inverteix exactament els termes de la llei que estableix quina és la missió del Defensor del Pueblo. I tot això es fa des de la més gran impunitat, en part, afavorida per la manca de consciència cívica de la societat civil.

És evident que aquestes i altres pràctiques abundoses en la trajectòria de Sánchez com a governant queden molt lluny de poder qualificar-se com a exemplars.

En aquest context, declarar-se com a exemplar, sobretot des del punt de vista del compliment del què s'espera d'una governança que garanteix l'estat de dret, és una ironia per no dir una altra cosa Click To Tweet

Creus que Catalunya viu una decadència?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.