El silenci i la paraula

Un amic, que és natural d’aquí, però nacionalitzat a Dinamarca, on hi viu fa anys, és diputat al parlament Danès, i sempre ve per les vacances d’estiu al seu Maresme natal.  Em comentava la seva impressió de la forma de fer política tan negativa que tenim, on “l’oposicionisme” és el sistema habitual, i la derrota de l’adversari sembla una necessitat; i en canvi, el diàleg, la negociació i el pacte, no els tenim massa en compte.

M’exposava amb casos concrets, la manera de gestionar-los allà i la forma matussera de tractar-los aqui. Ell, psicòleg de professió, em comentava les característiques que hauria de tenir una comunicació de qualitat, ja sia personal o col·lectiva. Veia la comunicació com un procés d’anada i vinguda. Dos moments… Un d’emissió, un altre de recepció. En l’emissió, la paraula és fonamental per transmetre allò que pensem o volem dir. En la recepció, el silenci que deixi pas a una escolta atenta de les raons de l’altre. Paraula i silenci, un binomi que ha de ser equilibrat perquè la comunicació sigui bona. I tant de la paraula com del silenci podem fer un bon ús o un mal ús. Fem mal ús del silenci quan l’altre espera resposta, i el nostre silenci és com una mena de càstig; o aquell silenci autosuficient que expressa menyspreu cap a l’altre; o aquell silenci covard que calla davant la injustícia; o aquell silenci irresponsable dels pares quan no donen resposta a les preguntes dels fills…

Però, també hi ha silencis positius… quan callo per deixar espai a les paraula de l’altre, per escoltar-lo a fons, o aquell silenci net de prejudicis que no jutja l’altre, sinó que el respecta; o aquell silenci dels enamorats, que amb la mirada i amb la carícia s’ho diuen tot… no cal la paraula per no trencar l’encís d’aquell moment, perquè és un moment que parla per si sol.

Després hi ha també aquell necessari silenci interior, que no es absència de paraules, sinó que està ple de significat perquè ens aporta energia vital.  Necessitem aquests moments de silenci per retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per refer el nostre equilibri interior i escoltar els nostres sentiments… netejar-los de ressentiments, de pors, d’enveges, d’egoismes que forjen negativitats i ens fan perdre la pau.  Quan aconseguim apagar aquestes veus negatives, sembla que s’encén aquella llum que Il·lumina la nostra vida, que ens ajuda a superar dificultats, i que ens impulsa a estimar als altres.

El mateix podem dir de la paraula. Fem mal ús de la paraula quan la usem per fer mal. Aquella paraula que menysprea, que insulta, aquella paraula que no diu la veritat, aquella paraula que provoca enfrontament. Per això és tan important la paraula autèntica, la que ens acosta a la veritat,  la paraula que ens ajuda, que ens anima, que ens aconsella, aquella paraula que genera vincles i ens uneix. Aquella paraula que per si sola te força per canviar i millorar el món.

Aquesta conversa la teníem en una sala de l’Ateneu, on hi ha el costum que, si la conversa no és privada, la gent s’acosta per escoltar-la. Ja era molt tard. L’encarregat va dir que tancava. la conversa no es va poder acabar. Encara i havia molt a dir. Quan marxàvem, un dels que escoltaven va preguntar:  Quan tornaran?  Vaig pensar:  Ho ha trobat interessant.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.