El sanchisme o la construcció del nou règim (I)
El sanchisme comporta una sèrie de pràctiques sistemàtiques. Una d’elles és la polarització. El govern practica sistemàticament l’oposició a l’oposició i converteix qualsevol discrepància lògica en antagonisme desqualificador.
Per exemple, Sánchez, des de Colòmbia, en el seu recent viatge a aquell país, declarava, després de l’aprovació del Decret llei sobre mesures energètiques, que havia triomfat la política sana, donant així per descomptat que tots aquells que s’oposen a aquest decret són insans. Les paraules que són escoltades -amb excepcions- tenen conseqüències, i en el cas d’Espanya la demonització de l’oposició n’és una i, a més, molt perillosa.
Un altre exemple és el de la ministra de treball Yolanda Díaz que, des que presideix el podi polític, ha passat de ser un interlocutor dialogant amb les parts socials a escalfar l’ambient i desqualificar sistemàticament la CEOE. Això no passa perquè sí, sinó perquè des del primer moment Sánchez i la seva majoria fràgil considera que en un àmbit polític on impera l’acord i el diàleg, la seva fragilitat quedaria en evidència. Només reforçant les muralles i els fossats que divideixen, impedeix que els seus votants es dilueixin, perquè el problema del règim és la desafecció dels seus teòrics beneficiaris. No és res de nou, tots els règims autoritaris moderns o postmoderns, necessiten que la dissidència i l’oposició encarnin el mal i que en cap cas siguin vistos com una altra forma d’abordar les respostes.
Juntament amb la polarització, l’altra gran característica del sanchisme és l’ocupació de totes les institucions. No hi ha d’haver àmbits independents de la voluntat del president del Govern. El cas més escandalós és el de la Fiscalia. Per primera vegada a la història, la ministra de Justícia es va transformar automàticament en fiscal general de l’Estat.
La gran peça a batre en aquest camp és garantir una majoria inqüestionable tant al Tribunal Constitucional, com al Consell General del Poder Judicial, i aquesta és la batalla actual.
Diguem de pas que aquesta situació demostra l’estrabisme de la Comissió Europea, perquè tota la vigilància que aplica a Polònia i Hongria perquè no es vulneri la independència judicial, es torna ceguesa i condescendència en el cas de Sánchez i Espanya. I és que aquí juga un altre aspecte de la qüestió, com és el rerefons ideològic que uneix objectivament el liberalisme cosmopolita i el progressisme de gènere. Però aquest ja és un altre tema.
L’estat autoritari de lleis comporta necessàriament la liquidació del Congrés dels Diputat, i això ja s’ha produït per part nostra.
La covid va permetre un assaig general, que va permetre governar sense control parlamentari durant mesos i mesos, que ha anat prenent cos mitjançant l’ús abusiu dels decrets lleis. Aquesta figura jurídica pensada per a casos d‟urgència ha estat una temptació contínua per a tots els governs de la democràcia, però Sánchez és l’únic que la utilitza de manera sistemàtica i continuada, com a instrument no doportunisme polític, sinó de transformació institucional. Naturalment, perquè això es produeixi és necessària la col·laboració activa d’altres partits, perquè està lluny de tenir la majoria, i qui ho aconsegueixi assenyala la gravetat del problema i la feblesa de la democràcia espanyola. Sense la col·laboració activa d’Esquerra Republicana i del PNB, el nou règim no s’assentaria.
L’últim Decret Llei, que a l’imaginari popular ha quedat reduït al tema de les temperatures als edificis i les hores d’il·luminació, dóna una mostra del descontrol. El títol, ja ho assenyala tot. Es tracta del Reial decret llei 14/2022 d’1 d’agost de mesures de sostenibilitat econòmica en l’àmbit del transport, en matèria de beques i ajuts a l’estudi, així com de mesures d’estalvi eficiència energètica i reducció de la dependència energètica del gas natural ”. No em dirà que és normal que un sol text legal incorpori qüestions d’ordre tan diferent, i que alhora això es tramiti com un decret llei, és a dir, es presenta i es vota a sí o no sense possibilitat d’introduir-hi esmenes.
El govern, al final, per aconseguir aprovar-lo s’ha compromès a un tràmit posterior en què es podran introduir esmenes, però atenció, això no és el mateix perquè les mesures del Decret ja estaran aprovades, i en tot cas després es regatejaran al Congrés retocs o afegits. És evident que això no té res a veure amb un debat parlamentari, que és fonamental en el sistema democràtic.
Cal dir amb claredat que a Espanya, l’Estat de dret, si no s’ha perdut, ha quedat molt difuminat en un procés que no s’ha acabat i que, de seguir així, acabarà construint un nou règim sense necessitat de modificar la Constitució.
L'estat autoritari de lleis comporta necessàriament la liquidació del Congrés dels Diputat, i això ja s'ha produït per part nostra Share on X
