Els resultats electorals a les circumscripcions catalanes i en particular a Barcelona, són els que permetran formar govern a Sánchez perquè l’avantatge que assoleix en diputats sobre el PP es menja bona part de la victòria popular a la resta d’Espanya.
Els socialistes han guanyat en escons a poques circumscripcions. Sevilla, Navarra, i para de comptar, a més de les tres catalanes, Barcelona, Tarragona i Lleida. Amb això està ja quasi tot dit. En vots també ha guanyat a Girona, Càceres i Badajoz i les Palmes. En el conjunt català assoleix 19 escons que marquen una diferència de 13 amb els populars i és aquesta xifra la que li permet fins i tot millorar el resultat global del PSOE en relació al 2019.
A Barcelona, la victòria ha estat aclaparadora, 13 escons, seguit de Sumar i el PP amb 5 cadascun. La incapacitat dels populars a Catalunya és notòria i constitueix un impediment formidable perquè aquest partit pugui governar a Espanya. Malgrat aquesta evidència, els populars locals encara es vanten del gran èxit perquè a Barcelona superen a ERC i a JxCat, que, per cert, han fet un resultat escandalosament desastrós en aquesta circumscripció. S’ho haurien de fer mirar.
D’aquesta manera, Catalunya es converteix en la peça forta del pròxim govern Sánchez, si aconsegueix finalment assolir-lo, pel que necessitarà l’abstenció de JxCat. La potència socialista es multiplica si afegim els seus aliats de Sumar i el govern de la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera les dues primeres forces catalanes són el PSC i Sumar. Aquest és el resultat de la deriva independentista. Si bé la responsabilitat fonamental de la davallada recau en ERC.
El PSC s’ha beneficiat de la por a l’anticatalanisme visceral de Vox, a l’ensulsiada per segona vegada d’ERC perquè ja va rebre un seriós correctiu a les recents municipals. En les dues ocasions s’ha vist una fuita important de vot cap als socialistes. També s’ha beneficiat de la captació de vot de Cs, i mostrar el seu perfil més moderat de la mà d’Illa li ha permès recollir la part de vot d’un sector de la burgesia i de les elits de sempre, que veuen en el socialisme local un partit d’ordre, malgrat que després en una estranya dicotomia plasmin els governs socialistes. Ara Sánchez i abans Rodríguez Zapatero. Els comuns han aconseguit estabilitzar-se amb 7 escons a les últimes eleccions i, per tant, semblen una opció que ja no depèn del lideratge de Colau, sinó que ha fixat un perfil electoral propi.
La gran derrota ha estat per a ERC, que perd 6 dels 13 diputats. Malgrat aquest fet, la compareixença de la nit electoral va venir marcada pel triomfalisme de Rufián, assenyalant que els seus vots són molt valuosos al Congrés. És cert. El problema és que no saben transformar aquest valor. Per això han perdut tants diputats.
ERC paga la seva inutilitat a Madrid i la pèrdua de la il·lusió independentista, que ha castigat a tot aquest complex electoral si bé en mesura diferent.
Els segons damnificats han estat la CUP que de 2 diputats han passat a quedar fora del Congrés. Encara no saben per què. JxCat malament que bé, ha salvat els mobles perquè és el que menys pèrdues ha registrat, 1 diputat. I si considerem l’abstenció diferencial de l’independentisme i l’increment de la participació, doncs bé, és allò de “virgencita, virgencita que me quede como estoy”.
En tot cas, el drama de la representació dels partits de disciplina catalana és total. Només 14 diputats a Madrid. Hauríem de retrocedir a 1982 quan CiU (12) i ERC (1) en van treure menys. De fet, durant molts anys CiU ella sola feia millor resultat que tots els independentistes junts ara. No és hora de preguntar-se si tot plegat beneficia a Catalunya? Almenys al País Basc els partits que només obeeixen els interessos locals continuen tenint una clara majoria malgrat el bon resultat socialista. Aquells han assolit a les tres províncies basques 5 diputats, els mateixos que el PNB i 1 menys que Bildu.
Però, fins i tot i després de la gran davallada, el fet de treure pit d’aquests partits independentistes per maquillar la derrota facilita continuar alimentant el fantasma de la separació a Madrid.
Forma part d’aquest fracàs la incapacitat de Junts d’ocupar el pes electoral que tenia CiU mentre que ERC s’ensorra com un suflé. El 2019 a les primeres eleccions van assolir 15 escons, a la repetició 13 i ara ja se sap, s’han quedat amb 7.
El baluard català de la coalició de la progressia no s’explica sense les grans peces mediàtiques que juguen a favor sense contrapesos i que marquen la diferència. És el cas del grup Godó amb La Vanguardia i RAC1, i cada vegada més TV3 i Catalunya Ràdio, que ha afluixat en la seva creuada independentista per anar assumint una posició molt més pròxima al poder socialista.
La pregunta final de tot plegat és com queden els interessos i les necessitats de Catalunya i de la seva gent en aquest nou escenari. Publicitat al marge, és cert que totes les dades assenyalen que en els últims anys Catalunya ve perdent prosperitat i benestar. Viu en un retrocés. Cal veure si aquesta tendència s’esmena perquè de prolongar-se el dany serà molt important.
Un assenyalament més. El resultat electoral confirma, per si feia falta, que un govern com el d’Aragonès amb només una majoria de 33 diputats al Parlament és una anomalia que perjudica el país.
Loading ...
