Pablo Alonso vivia a Barcelona i pensava jubilar-se, amb la seva dona, per gaudir els anys següents d’una bona pensió conjunta. Els hiverns els passarien a Mallorca. Els estius viatjarien. Sortirien a ballar. Amb el pis pagat i les filles independitzades, el futur semblava diàfan.
Però la vida no sempre va com t’imagines: el matrimoni es va acabar separant i els plans del Pablo es van enfonsar. Com tornaria a començar de zero, a aquesta edat i sol? Ho va aconseguir gràcies al programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, que col·labora amb diferents entitats i l’Administració local per donar resposta al repte de la soledat no desitjada que actualment pateixen silenciosament prop de tres milions de persones grans al nostre país.
«Allà va ser on vaig veure que el meu futur no seria el que pensava i vaig tocar fons, un fons profund del qual vaig arribar a creure que no sortiria»
Després de passar un parell d’anys deambulant per cases d’amics, el Pablo va decidir buscar un habitatge propi, d’acord amb la seva nova situació de jubilat separat. I el va trobar a Tortosa, un lloc on mai no havia pensat que aniria a viure. «Allà va ser on vaig veure que el meu futur no seria el que pensava i vaig tocar fons, un fons profund del qual vaig arribar a creure que no sortiria», confessa. «De cop i volta ja no vivia a la platja ni tenia una vida apassionada i dinàmica. Havia perdut el meu estatus, la meva família i amics, i no coneixia a ningú. Ho vaig viure com un desterrament», recorda.
I van començar els pitjors símptomes: «Pel que fa al físic, vaig baixar 20 graons, em vaig abandonar, no m’arreglava. Casa meva era un corral. I anímicament estava enfonsat, amb pensaments en bucle i l’autoestima per terra. Jo, amb tres carreres i contactes! No sortia de casa. Jo mateix m’invisibilitzava», reconeix. Afortunadament, un dia el Pablo va decidir sortir i buscar ajuda.
Va topar amb unes assistents socials a Tortosa i els va parlar de la seva soledat. Elles el van fer anar a la Creu Roja i allà el van inscriure a Sempre Acompanyats, de la Fundació ”la Caixa”, un programa nascut el 2014 per millorar la qualitat de vida de la gent gran connectant-les amb el seu entorn i acompanyant-les cap a una vida plena i amb propòsit, amb molt per aportar encara a la societat.
«Quan el Pablo va arribar al programa no coneixia a ningú i havia de generar arrels i un nou projecte, començar a cobrir altres expectatives», explica Elizabeth Poy, la tècnica social que el va atendre.
Com en tots els casos, després d’un primer contacte i un diagnòstic del tipus de soledat que presentava —que pot ser familiar, social, física (per manca d’autonomia) o existencial («Què faré amb la meva vida?»)—, van començar a traçar conjuntament un pla de treball individualitzat, tenint en compte les seves capacitats, possibilitats i gustos personals. «En el seu cas vam intentar que dugués a terme treball intern contra la soledat existencial. Es va crear un clima de molta confiança i hem anat avançant molt. S’ha anat empoderant i assumint aquest compromís, que l’ha ajudat a tirar endavant», assegura la tècnica de la Creu Roja.
«Afrontar la soledat a partir dels 60 és molt més profund que enviar-los a fer activitats»
El Pablo recorda molt bé quin va ser el pas següent cap a la seva nova vida: «Em van posar en un programa sobre l’ús de mòbils i jo, que faig anar el mòbil sense cap problema, vaig pensar que podia ajudar altres persones amb menys coneixements i vaig acceptar». Això li va fer veure el seu potencial i es va sentir afortunat de poder ajudar, tot i que això només va ser el començament. «Afrontar la soledat a partir dels 60 és molt més profund que enviar-los a fer activitats», aclareix Luz Morín, experta en intervenció comunitària i desenvolupament local, i assessora del programa de la Fundació ”la Caixa”. «Es tracta, en primer lloc, de ser capaç de reconèixer el teu sentiment de soledat i buscar ajuda, i en segon lloc, de pensar què pots fer tu per la teva comunitat».
El Pablo es va continuar implicant, seguint al peu de la lletra el pla traçat per les professionals que l’atenien, i van començar els canvis: «Em vaig tornar a arreglar, vaig començar a cuinar, sortia a fer volts per l’Ebre i tenia llargues xerrades amb mi mateix sobre què havia fet malament, què faria ara… I també vaig començar a comprar a les petites botigues del barri i a saludar els veïns».
Aquest saludar és, per a Luz Morín, un gran element de canvi: «Només un “Hola, bon dia, com va?”, ja és un “Et reconec, sé que hi ets i que formes part del nostre barri”».
Elizabeth Poy ho corrobora: «Tots, comerciants, veïns…, podem ajudar aquestes persones en situació de soledat. Un “Com estàs”, tot i que pot semblar molt poca cosa, els pot canviar la vida».
Un “Com estàs”, tot i que pot semblar molt poca cosa, els pot canviar la vida Share on X
Loading ...
