Les enquestes reservades, les que no tenen com a destinatari el gran públic, i que amb abundància apliquen els partits polítics i, en menor mesura, les patronals, són una font d’informació fiable si s’aconsegueix l’accés, que no la filtració interessada, a algunes d’elles. De les últimes del Cs, PSOE i de l’àmbit empresarial, es dedueixen unes coincidències clares a poc més d’un mes de les eleccions.
La primera d’aquestes coincidències és que el PSOE segueix una trajectòria ascendent. Òbviament lluny de la majoria absoluta, però a notable distància de la segona opció que també sembla confirmada per al PP, tot i que Rivera intenti forçar la màquina portant la seva número u al Parlament de Catalunya a Madrid, encapçalant la llista per Barcelona.
Aquesta circumscripció, la segona en importància, és una de les cartes que jugarà Ciutadans en posar Inés Arrimadas al capdavant de la seva llista, amb la idea que repeteixi el mateix èxit que en les autonòmiques i quedi en primer lloc, aprofitant a més el caràcter marginal del PP a Catalunya. No deixa de ser sorprenent aquest càlcul que, fins i tot és possible que surti bé, tot i que en contra hi juguen les bones perspectives del socialisme català, que pot aspirar al primer lloc, i la pugna d’ERC i Catalunya en Comú per la segona posició. També suma en contra l’evidència que Arrimadas ha llançat a la paperera els vots que va obtenir convertint Cs en el primer partit al parlament de Catalunya, perquè tot i això ha estat incapaç de teixir ni una sola aliança, encara que fos sobre aspectes concrets, ni aprofitar la seva posició de cap de l’oposició per presentar una alternativa a l’independentisme a la Generalitat. Més enllà de tirar-se els plats pel cap en les sessions de control, Arrimadas i Cs, han demostrat que no tenen res a oferir que no sigui la pancarta. La seva renúncia a presentar una moció de censura, tot i haver-s’hi compromès, amb l’argument que la perdria. D’aquesta manera es va deslliurar de la gran oportunitat de dirigir-se a tot l’electorat amb un projecte per a Catalunya.
El PP perdrà una gran quantitat de vots, però mantindria, com a Andalusia, la segona posició, el que donaria peu, en el cas de sumar, a editar un tripartit de dretes amb Casado com hipotètic president.
Vox arribarà al 10% però no superarà la barrera del 13% perquè a la “Espanya perifèrica” els seus resultats seran pobres. Es tracta de les circumscripcions de Catalunya, Galícia, Canàries, País Basc i Balears, on la seva penetració és nul·la. L’únic dubte és la circumscripció de Barcelona on el nombre de diputats a triar la converteix en un sistema proporcional gairebé pur, tot i el sistema d’Hondt. En aquest cas, el principal perjudicat seria el PP, encara que també podria mossegar en l’electorat més radical de Arrimadas.
Les enquestes no donen una clara opció de govern perquè per ara el PSOE creix a costa de Podem, i per tant no augmenta el nombre de diputats d’aquest bloc. Però tampoc és evident que les tres forces que governen Andalusia aconsegueixin repetir el resultat a escala espanyola.
El que sí que sembla probable és que els partits catalans tinguin la clau de la majoria de govern, com ha passat tantes vegades, encara que ara l’escenari resulti tan diferent. És una oportunitat, que mentre es mantingui l’hegemonia de Puigdemont en el bloc independentista no sembla que obtingui una traducció política. Mentre que la premissa sigui el referèndum d’autodeterminació, el bloqueig continuarà, i ens veurem abocats a unes noves eleccions.
