El passat dimarts dia 21, el president Torra i el vicepresident Aragonès han presentat un programa de recuperació fins a l’any 2030 que compta amb 20 grans objectius. Ha estat presentat com un exemple de concreció, però la realitat és bastant diferent. La major part de les planes s’esplaien en considerar els impactes que ha tingut la pandèmia. I el nivell de concreció real és veritablement modest. Més que un programa és l’índex o l’anunci d’un programa, que evidentment no és el mateix. Cal una memòria ben feta de cadascun dels projectes, dels canvis normatius que comporten i sobretot de les previsions de cost i de l’impacte de cada mesura per poder-ne fer una avaluació real.
També crida l’atenció el llarg termini del pla quan amb prou feines la Generalitat és capaç de preveure el més immediat, com és el cas dels temporers a Lleida i la Covid 19, sembla excessiu voler programar per a Catalunya a deu anys vista. La idea és bona, només que cal malfiar-se dels autors, sempre més atents a l’impacte mediàtic que no a la realitat de les coses.
Però tot això ja s’anirà veient. Centrem-nos en la dimensió econòmica concreta del pla apuntat per Aragonès.
Per a dur-lo a terme, la Generalitat reclama 30.000 milions d’euros dels ajuts i crèdits que Europa ha concedit a Espanya. Una vegada més ens trobem davant un excés que no té justificació i que pot ser el compte de la lletera o preparar-se per un nou episodi de greuges a base de “denunciar” que no es compleix el que es demana. Però, el que es demana és desaforat. Si la distribució de tots els fons i crèdits europeus que han d’arribar s’apliquessin a les CCAA i l’estat no es quedés ni un euro per a ell, cosa evidentment impossible, a Catalunya li correspondrien, si la distribució es fes d’acord amb el seu PIB en relació amb el total espanyol, 26.660 milions d’euros. Si la xifra es fes considerant la població, aquella magnitud quedaria reduïda fins als 21.000 milions. I si es considera la distribució que s’ha fet per fons Covid-19, que a Catalunya li ha correspost un 7,8% sent la segona comunitat més beneficiada, només s’arribaria als 10.920 milions. Ja es veu que la xifra dels 30.000 milions no té cap encaix possible. Menys encara si es considera que l’estat farà directament una bona part de la despesa i que per tant la distribució no es pot fer sobre el 100% de l’aportació de la UE.
I tot això considerant la xifra total que ens arribarà d’Europa, perquè si només considerem la subvenció, és a dir, allò que no s’ha de retornar, les magnituds com és lògic encara es redueixen molt més. Com a màxim si fos el PIB el criteri, serien 13.800 milions. Si fos la població, serien 10.900 milions. I si el criteri fos el mateix del fons Covid-19, es quedaria en 5.570 milions. La nostra aposta en aportació a fons perdut: no més de 6.000 milions per a Catalunya, considerant que les xifres dels ajuts regionalitzables seran una part del total, i uns 11.000 considerant també els crèdits. És clar que a l’hora de la veritat també pot influir la qualitat i encert dels programes a fiançar, i en aquest camp Catalunya com situació de sortida, parteix amb avantatge
Per tant, el primer problema que té el projecte de la Generalitat és que d’entrada la xifra que es preveu per al seu finançament és senzillament una volada de coloms.
Potser aquí caldria recordar les explosives declaracions d’Oriol Amat catedràtic d’economia de la UPF i excel·lent economista a La Vanguardia (La Contra 21 juliol). El que ha estat diputat amb l’independentisme postconvergent fa una crítica molt dura amb elegància acadèmica als seus companys polítics del món independentista. Fa una desqualificació total a la forma com es legisla, sense consens, sense previsió dels costos de l’impacte de cada mesura i sense fer-ne un seguiment dels resultats, de la manca de memòria econòmica que acompanya a les lleis, la tardança en la seva tramitació i sobretot critica la falta dels lideratges incapaços d’aconseguir consensos. Acaba afirmant que sobren polítics professionals, i ve a dir que no estan en la majoria de casos capacitats, i que falten més professionals que es dediquin durant un temps a la política.
És clar que els seus crítics podien dir que tot el que ara ell ha descobert ja era una evidència abans i que aquesta evidència encara havia de ser més gran per a un catedràtic d’economia, però en tot cas aquí queda la crítica, i faria bé el govern en recollir-la a l’hora de reformular els programa de reconstrucció que ens van presentar Torra i Aragonès.
Més que un programa és l’índex o l’anunci d’un programa, que evidentment no és el mateix Share on X
Loading ...
