Espanya presenta clarament un problema del qual Catalunya n’és també un clar reflex: el nombre decreixent de llars amb fills. Sobre un total de 18,6 milions de llars, per a una població de 46,6 milions d’habitants, fet que assenyala que la grandària mitjana de cada llar se situa en 2,5 persones, una part cada vegada més petita té fills.
Concretament, si el 2013 hi havia 6,4 milions de llars amb parelles amb fills, el 2019 aquesta xifra s’havia reduït fins al 6,2. Però és que a més la proporció més gran només tenia 1 fill, que era la característica de 2,9 milions, mentre que 2,75 milions en tenien 2. Per tant, la quasi totalitat de les famílies se situaven per sota la taxa de reemplaçament de 2,1 fills per dona en edat d’infantar. Les que tenien 3 fills o més, les avui qualificades de famílies nombroses, només representaven 550.000 llars i van experimentant any rere any una seriosa reducció, perquè els ajuts són clarament insuficients.
A aquestes xifres cal afegir-hi les llars monoparentals que en la seva majoria, les tres quartes parts, estan formades per una dona i 1 o més fills. Si el 2013 eren 1,7 milions, el 2019 havien crescut fins als 1,89 milions i ja representen el 10% del total de les llars. Mentre les nombroses només signifiquen el 3%. Cal assenyalar que una gran part d’aquestes famílies monoparentals per les seves pròpies característiques, són les que en major proporció i facilitat se situen per sota del llindar de la pobresa relativa. Se situen en 3,9 les parelles sense fills, i les llars unipersonals en 4,7 milions. Aquest és un altre fenomen que es va accentuant, el de les persones que viuen soles, perquè el 2013 eren només de 4,3 milions.
En aquest tipus de llar cal diferenciar clarament per l’edat. Les persones de més de 65 anys en aquestes condicions de llars unipersonals significa en la majoria de casos situacions de viudetat, i en les de menors de 65 assenyalen bàsicament persones que no han mantingut l’aparellament o no l’han arribat mai a consolidar. Sigui com sigui, aquest fenomen presenta una altra contrapartida negativa, perquè a mesura que es produeix l’envelliment d’aquestes llars, les seves demandes d’assistència i serveis socials són més grans, perquè les parelles d’edat avançada tenen més capacitat de cuidar-se a si mateixes i una major autonomia.
Hi ha, per tant, tres fenòmens demogràfics molt negatius que dificultaran cada vegada més la sostenibilitat de l’estat del benestar. Un és el de l’escassa natalitat configurada per dos fenòmens diferents: les famílies que tenen fills, però en un nombre inferior al del que seria necessari, i aquelles que han decidit no tenir-ne, que és una proporció cada vegada més gran de la població.
El segon fenomen és el creixement de les llars monoparentals pel que signifiquen d’increment de despesa social i també perquè amb caràcter general, excepcions a part, els fills d’aquestes necessiten una més gran atenció acadèmica per poder assolir les capacitacions adequades a cada fase del procés educatiu. I això vol dir, o més costos o persones que creixeran amb dèficits educatius que dificultarà la seva capacitat futura de trobar feina i de posseir una productivitat significativa.
El tercer fenomen, ja apuntat, és el de la soledat. El nombre creixent de persones que viuen soles i que ja estan o arribaran a aquesta situació quan assoleixin la vellesa i que no serà fruit de la viudetat, sinó de la inestabilitat dels emparellaments. Tot plegat crea una bola de neu que enfosqueix el futur del sistema de benestar i, el que és pitjor, no està present a l’agenda política.
Loading ...
