Publicat a La Vanguardia 15-11-2021
Les agressions sexuals s’han multiplicat a Espanya. Aquest any han crescut un 30,6%. Catalunya ocupa el primer lloc amb 462, lluny de les 212 de la comunitat més poblada, Andalusia, i de les 204 de Madrid: la recent i criminal agressió sexual a una adolescent a Igualada és, malgrat la seva brutalitat, un no parar.
Però com és possible? Anys d’adoctrinament, manifestacions, lleis, recursos econòmics i policials, relats reiterats als mitjans de comunicació. Malgrat tot això, les agressions sexuals es multipliquen. El senyal és clar: indica el gran fracàs de les polítiques públiques que s’han emprès i de la cultura que domina la nostra societat, la cultura de la desvinculació que pretén que la realització personal consisteix en la satisfacció de la pulsió del desig, sobretot sexual, per sobre de qualsevol altra consideració. Això i la seva conversió en una qüestió política determina l’estesa addicció, dominació i dependència del sexe, que en massa ocasions culmina en violència.
A diferència de les altres grans passions sorgides de la condició cultural de l’ésser humà, el sexe és primàriament animal en una espècie que ja no té el control natural del període de zel. Per aquesta raó, totes les civilitzacions importants han dedicat una atenció especial a la seva canalització i control…, excepte la nostra a partir de mitjans del segle passat. Al contrari, aquest impuls animal es troba contínuament sobre estimulat per la cultura i el mercat.
De tot això n’han dit llibertat. Però és així? La periodista Milagros Pérez Oliva es preguntava setmanes enrere a El País si els actuals patrons sexuals són millors per a les noies. La seva resposta era més aviat desfavorable, perquè l’aproximació de la dona al sexe és substancialment diferent de la de l’home, però aquesta és la que impera com a cultura i pràctica sexual.
És un diagnòstic cert. L’alliberament de la dona consisteix a assumir el rol de l’impuls del mascle de l’espècie. Ha de respondre sempre afirmativament al sexe de cara a barraca, i és una estreta quan no respon en aquests termes. L’avortament massiu, malgrat l’abundància de mitjans per evitar l’embaràs, és una altra conseqüència d’aquesta dinàmica sexual, que falseja la igualtat buscant assemblar-se al patró masculí. Resultat: 100.000 éssers humans avortats a Espanya, gairebé 22.000 a Catalunya en un any. Són xifres que ens haurien de commoure. Al meu blog Tras la virtud de La Vanguardia digital, tracto amb més detall aquesta qüestió.
L’obsessió sexual desborda aquesta societat, que ha integrat la prostitució i la pornografia des de l’edat infantil amb un consum ma ivist. Ha assumit les relacions sexuals en l’adolescència, abandonada als seus impulsos socialment estimulats. La promiscuïtat és celebrada malgrat els danys que ocasiona, i a rebuf d’ella s’estenen nous desordres com el chemsex. En aquest context moral, ¿qui es pot sorprendre de la progressiva desaparició del matrimoni com a vincle fort, i amb això la caiguda de la natalitat? El que impera són les relacions passatgeres, quan no fugaces, l’abundància d’infidelitats i, en determinats casos, l’ànsia de possessió que acaba en violència. El que importa és l’obtenció del plaer ara mateix, sense més ni més, substituint la construcció de l’amor pel només sexe, que té en la variació un estímul, sobretot en l’home. Les parafílies, exhibicionisme, fetitxisme, masoquisme i sadisme sexual, transvestisme, voyeurisme i altres fantasies no només defugen el tractament per a la seva superació, sinó que tenen reconeixement social i polític, i, com totes les altres coses, una adequada explotació pel mercat.
Aquesta cultura de la societat desvinculada, en la qual la fúria sexual és el resultat de deformacions personals i excessos d’estímuls, on la virtut és escarnida, ¿com no ha d’explotar més i més la violència sexual? És com conduir un cotxe a tota velocitat sense frens i sense tragèdies. És impossible.
Mentre tot això sigui considerat normal i els nostres dits no assenyalin la fragilitat viciosa, la violència sexual contra la dona serà la norma.
En el rerefons hi ha la pèrdua de l’amor, que és la recerca del bé de l’altre. I si no hi ha amor, almenys que hi hagi respecte per la dignitat de la dona, perquè no tots els homes habiten el món de la mateixa manera.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.