El president Sánchez en la seva compareixença davant els mitjans de comunicació primer, i al Congrés dels Diputats després, el passat dimecres 14 d’abril, ha informat del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. La seva finalitat és accedir als fons europeus, i es configura al voltant de 10 grans objectius que absorbirien els 70.000 milions d’euros a fons perdut. Estem davant d’una mobilització històrica de recursos europeus, i no només per la seva dimensió, sinó per la seva concentració en el temps, en principi, tres anys.
Però, tot i l’extensa intervenció de Sánchez, la veritat és que deixa en l’aire tants interrogants, que resulta legítim dubtar que no es produeixi un gran desengany si no s’afina tota la concepció. Perquè no es tracta de presentar “projectes” de transformació econòmica i de reforma, sinó que hi hagi una visió estratègica de conjunt. Aconseguir-la, exigeix definir amb claredat quines són les conseqüències de les transformacions, i com seran les reformes en relació amb els grans problemes estructurals que pateix aquest país. Sobre aquesta relació no abunda la informació, més aviat el contrari.
Una operació d’aquesta magnitud exigeix que s’informi a la pertinent Comissió de Congrés perquè és l’única manera que la societat pugui penetrar en els arcans del “llibre blau” de Sánchez.
Perquè no es tracta de fer “coses”, per grans i dotades de tecnologia que siguin, sinó encaixar bé els projectes en el diagnòstic previ, i l’articulació entre ells i les reformes. I aquí rau el gran dubte.
Atenent a la naturalesa radical dels problemes de l’estructura econòmica i social espanyola, és a dir, d’aquells que estan en l’arrel de tot, ressalta com evident el més nou, la situació de la sanitat i el futur de la pandèmia. En el primer cas, perquè és necessari un esforç per abordar totes les altres patologies que no són la Covid-19, i que han quedat molt marginades, i en relació amb la pandèmia, perquè la vacunació no eliminarà tots els perills futurs, derivats de la manca d’un bon sistema de control i detecció de malalties. Espanya ha d’aprendre la tràgica lliçó que ha patit.
L’impacte pandèmic, més el no haver fet els deures abans, situa una altra gran amenaça: el deute públic, que s’elevarà a l’120-125% del PIB, una xifra històrica. Els propers 2 anys s’hi afegiran 150.000 milions d’euros al crescut dèbit existent. Certament, el Banc Central Europeu ens protegeix, però el deute hi és i cal pagar-lo. Fins i tot, si el seu cost és reduït, el resultat segueix sent voluminós. El deute, no ens enganyem, és com una droga per al dolor. És necessària per a evitar més danys, però no podem acostumar-nos a ella, perquè llavors es transforma en una malaltia que pot ser pitjor, sobretot, si les taxes d’interès evolucionen a l’alça per moderada que sigui. El Pla, per tant, no pot generar més despesa recurrent en el futur, i sí més aviat ha de procurar el contrari.
L’atur és una altra qüestió clau en quatre aspectes: la seva dimensió quantitativa, el seu caràcter crònic, la temible afectació entre els majors de 55 anys i la terrible entre els joves, amb una aclaparadora xifra del 40% sense ocupació, la pitjor d’Europa. Segons les últimes previsions de l’FMI, fins 2025 no situarem la desocupació en un nivell similar a la del 2019. És una mala notícia per partida doble. Primer perquè ens haurà portat sis anys recuperar-nos d’allò més decisiu: els llocs de treball. També perquè la xifra de l’any previ al brot de Covid-19 era francament dolenta, per sobre de l’14%. Des de 2010 tenim una xifra d’atur extraordinàriament gran, que ens fa ocupar els primers llocs d’Europa en aquesta xacra. Vol dir que durant 15 anys l’atur ve causant estralls, i seguirà així si no hi ha un canvi radical, precisament aquell que els nous projectes haurien de propiciar.
Connectat amb ell, i en un pla previ, l’emergència educativa del sistema escolar espanyol. Un problema crònic al qual tampoc s’ha sabut trobar una solució. El país va fer una cosa ben feta en el passat: l’alfabetització total i proporcionar, al menys formalment, estudis de secundària a la majoria de la població. Però d’això fa temps. A partir d’aquí, ens hem convertit en el malalt d’Europa, i no perquè els nostres recursos siguin escassos. No són suficients, han de créixer, sens dubte, però altres països amb una proporció molt menor de la despesa per alumne obtenen millors resultats. És el cas de Portugal, i encara més de Polònia, que amb una despesa inferior a l’espanyol s’ha situat al capdamunt del rànquing de països europeus. La llei Celaá, pel que fa a possibles solucions, és morta abans de començar. Perquè, en lloc d’abordar el problema, el que fa és maquillar ideològicament, rebaixant les exigències educatives.
El corol·lari d’atur i crisi de l’ensenyament és l’abundància de joves d’entre 16 i 29 anys, que ni estudien ni treballen, els nini, categoria en la qual també ocupem un lloc destacat a la Unió Europea, i que constitueix un drama per a ells i una llosa per a l’economia, perquè en la seva majoria estan condemnats, a més de mal viure, a ocasionar més despesa que ingressos al llarg del seu cicle vital.
Un altre problema estructural, que des de principis d’aquest segle ens ofega, i està connectat amb la crisi educadora, és el de la deficient productivitat, especialment la total dels factors (PTF), la més decisiva.
La gran amenaça, que no per anunciada resulta menys greu, és la fallida demogràfica pel dèficit de natalitat. Malgrat el seu caràcter decisiu, el problema no forma part de l’agenda política: la taxa de fertilitat d’Espanya és de 1,23 fills per dona en edat d’engendrar, una de les pitjors del món, i molt per sota de la taxa d’equilibri de 2,1 fills. Però és que, a més, durant la pandèmia, el nombre d’embarassos i naixements ha disminuït encara més. Això accelerarà el declivi. No és una anècdota que les dones autòctones no creients tinguin ja una taxa inferior a 1, una magnitud catastròfica, que es veu parcialment compensada per les catòliques practicants i les musulmanes. Tota aquesta crisi es multiplicarà quan es faci realitat la immediata jubilació de la generació del baby boom, que castigarà encara més el desequilibrat sistema públic de pensions, que en si mateix és un altre problema estructural. El ministre Escrivà ha anunciat mesures que no acaben d’abordar en un grau suficient les causes. En realitat, bona part de la seva solució es basa en el traspàs de part de la despesa de la Seguretat Social als Pressupostos de l’Estat, amb la qual cosa només desplaça el problema d’un apunt comptable a un altre.
En quina mesura el Pla presentat per Sánchez donarà resposta a tot això és el gran enigma en aquesta decisiva tercera dècada del nostre segle.
Publicat a La Vanguardia
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.