Hi ha països que s’ensorren amb estrèpit. I n’hi ha d’altres —com Espanya, com Catalunya— que es van apagant amb una discreció administrativa, amb un soroll suau de segells, expedients i formularis. No fan cap explosió. Fan tràmits.
El gran drama contemporani no és només econòmic ni polític: és burocràtic. És el triomf del paper sobre la realitat, del procediment sobre la vida.
Si es vol entendre fins a quin punt aquesta qüestió és central, només cal mirar una dada que no és una metàfora, sinó una xifra precisa: la burocràcia costa entre un 3% i un 4% del PIB espanyol. És a dir, al voltant de 90.000 milions d’euros anuals. No és un detall. És una estructura paral·lela, un impost invisible que ningú vota però tothom paga.
Aquest cost no és només diner. És temps. Una empresa espanyola dedica, de mitjana, 53 jornades laborals a l’any a complir tràmits administratius. Onze setmanes. Gairebé un trimestre sencer dedicat no a produir, no a innovar, no a créixer, sinó a justificar-se davant l’administració.
El lector atent entendrà immediatament el problema: no és que la burocràcia existeixi —tota societat complexa la necessita—, sinó que s’ha convertit en una finalitat en si mateixa. Ja no ordena la realitat: la substitueix.
Espanya produeix més de 1.000 normes anuals entre l’Estat i les comunitats autònomes. El corpus legislatiu acumulat supera els 1,3 milions de pàgines. Per estar al dia, un empresari hauria de llegir 3.500 pàgines diàries. No és un sistema: és una selva.
I en aquesta selva, com sempre, no tots sobreviuen igual. Les grans empreses disposen d’estructures jurídiques que n’absorbeixen el cost. Les petites —les que realment sostenen el teixit productiu— queden atrapades. No és casualitat que més de 22.000 micropimes hagin tancat en l’últim any, ofegades no per manca de clients, sinó per excés de requisits.
Aquí apareix una idea essencial: la burocràcia no és neutral. Té conseqüències distributives. Castiga els petits i protegeix els grans. És, en aquest sentit, una forma de desigualtat institucional.
Però el problema no acaba aquí. La burocràcia no només encareix l’activitat econòmica; la paralitza. El Banc Mundial ja assenyalava que Espanya destaca negativament en aspectes clau com l’obertura d’empreses, les llicències urbanístiques o l’execució de contractes. Obtenir un permís de construcció pot trigar entre set i vuit mesos en el millor dels casos.
En el pitjor —i això ens acosta a Catalunya—, pot trigar dos anys.
El cas català és especialment revelador perquè combina dinamisme econòmic amb hiperregulació. És, si es vol, el laboratori perfecte del problema.
A Catalunya, una empresa no es troba amb una sola administració, sinó amb tres: local, autonòmica i estatal. I no col·laboren: es multipliquen. Cada una exigeix documents, informes i validacions. El resultat és una duplicació constant que pot incrementar els costos administratius fins a un 30% per a les empreses que operen en diverses comunitats.
Això no és coordinació. És redundància.
La Cambra de Comerç de Barcelona i PIMEC fa anys que ho repeteixen: la burocràcia és un dels principals frens al creixement empresarial. No parlen en abstracte. Parlen de llicències que no arriben, de permisos que es retarden, d’inversions que es perden.
Milers de milions d’euros que no es materialitzen, no per manca de capital, sinó per excés de formularis.
Però hi ha un sector on aquesta asfíxia es fa especialment visible: l’habitatge. En un país amb una crisi habitacional evident, la burocràcia s’ha convertit en un dels principals factors de cost.
Segons l’Associació de Promotors, entre un 8% i un 12% del preu final d’un habitatge nou correspon directament a costos administratius i al retard de les llicències. A Catalunya, aquesta xifra pot arribar al 15%.
Dit d’una altra manera: en un pis de 300.000 euros, fins a 45.000 euros no responen a materials ni a mà d’obra, sinó al temps que la promoció passa atrapada en un circuit administratiu.
És el que podríem anomenar l’impost del temps.
Aquest impost no apareix en cap pressupost. No es vota. No es debat. Però existeix, i té conseqüències devastadores. Retarda l’oferta, encareix el producte final i expulsa del mercat aquells que no poden esperar.
I, mentrestant, l’administració també paga el seu propi sistema. El cost de l’estructura administrativa a Espanya se situa al voltant del 5,5%–6% del PIB. A Catalunya, el pes de la gestió administrativa pot arribar al 7%–8% del pressupost autonòmic.
És a dir: no només paguem la burocràcia com a ciutadans i empreses, sinó també com a contribuents que en financen la pròpia complexitat.
La paradoxa és perfecta.
L’AIReF i l’OCDE ho han dit amb una certa elegància tècnica: hi ha solapaments, dispersió normativa i una complexitat excessiva. Traduït al llenguatge planer: el sistema està sobredimensionat i mal coordinat.
Però hi ha una qüestió encara més profunda, que rarament s’explicita. La burocràcia no és només un problema de costos. És un problema de cultura política.
Quan un sistema es defineix per la seva capacitat de regular-ho tot, acaba perdent la capacitat de prioritzar. Tot és important, tot és urgent, tot necessita un procediment. I així, lentament, la realitat queda subordinada a la forma.
Aquesta és la gran tragèdia: regula, però no resol. Administra, però no governa.
I mentre els expedients es mouen d’una taula a una altra, la vida —que no espera— passa pel costat.
Loading ...
