Malgrat que els diaris governamentals han intentat pal·liar-ho, vegi’s en aquest sentit els editorials de La Vanguardia i El País del 17 de desembre perfectament coordinades, ni tan sols ells s’atreveixen a qualificar d’èxit el que Sánchez ha fet a Europa al llarg d’aquests 6 mesos, que acabaran el 31 de desembre.
Va començar malament quan no es va dignar a comparèixer davant del Parlament Europeu per explicar les prioritats de la seva presidència. I ho ha tancat amb una agra polèmica sobre política interior quan ha acudit aquest mes de desembre per informar dels seus resultats, que han merescut molt poca atenció per part dels parlamentaris.
Per primera vegada un president del govern i alhora president de torn de la UE utilitzava expressions insòlites per atacar el líder del PPE, Manfred Weber, quan li deia que què li semblaria si al seu país tornessin als carrers i places de Berlín el nom dels líders del Tercer Reich. Aquí Sánchez va sobrepassar molt una línia vermella de la política alemanya, que l’ha desqualificat com a líder europeu. Per si no n’hi hagués prou, i també en una visita com a president de la UE, va acabar produint un greu incident diplomàtic amb Israel que ha tingut dues conseqüències. Una, en la política espanyola, donat que Israel ha cridat a la seva ambaixadora a consultes i és un incident encara no resolt. L’altra, perquè Sánchez no ha aconseguit consensuar una posició comuna en el conflicte d’Israel amb Hamàs i la seva actuació a la franja de Gaza.
Teòricament, Espanya tenia situada una de les seves prioritats en millorar la vinculació de la UE amb Amèrica Llatina. Però l’esperada cimera UE-Llatinoamèrica va passar pràcticament desapercebuda i ni tan sols es va poder tancar un acord amb Mercosur. L’èxit més clar que es pot apuntar Espanya al llarg d’aquests 6 mesos és haver tancat en termes positius la reforma del mercat elèctric. Però no ha assolit res en relació amb els altres dos grans expedients comunitaris, els que s’esperava la presidència espanyola aconseguir resoldre, perquè a més en ambdós casos els seus continguts són d’un clar interès per a Espanya. Es tracta del pacte immigratori i del pacte d’estabilitat. Però arribarà el 31 de desembre i això continuarà sense resoldre’s. També ha quedat inèdita la prioritat espanyola sobre la reindustrialització a Europa, l’avenç en transició ecològica, més política social i econòmica comuna i reforçar la unitat europea. En tots aquests casos la lleugeresa de la presidència espanyola, fins a resultar quasi un intangible, ha esdevingut total.
Tot el discurs de Sánchez, generador del conflicte a Israel, sobre el conflicte amb els palestins, s’ha traduït en un fracàs extraordinari en no poder ni tan sols posar sobre la taula la iniciativa de celebrar una conferència de pau. De fet, a la reunió sobre la Mediterrània celebrada a Barcelona per primera vegada, Israel no hi va acudir.
Però és que a més, i això ho assenyala un diari tan favorable com El País, Espanya s’ha limitat a gestionar els expedients oberts dels quals, com hem vist, excepte el referit al mercat elèctric no ha aconseguit resoldre res d’important. I el que li retreu el diari és que més enllà d’aquesta gestió a cavall entre l’administració i la política, Espanya, quarta economia de la UE, no sigui capaç d’aportar iniciatives pròpies d’importància. De fet, quan ara ho ha aprovat, i evidentment és més una iniciativa d’ordre interior de rellevància per a Europa, ni tan sols ha aconseguit, malgrat disposar de l’instrument que significa presidir el semestre, el reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials.
La presidència europea defineix els perfils de Sánchez com a governant. Un personatge extraordinàriament hàbil per generar conflicte i polarització i situar-se al capdavant dels dos blocs que aquesta polarització genera. Però, una incapacitat més que notable per fer plantejaments de relleu i per executar els projectes concrets en temps i forma molt fiat a què el discurs, el relat, cobrirà aquestes mancances. Però és clar, en l’escenari europeu hi ha massa focus i massa mirades independents perquè els seus fracassos puguin passar desapercebuts com passa a Espanya.
Loading ...
