El forat negre insaciable de l’eutanàsia

És ben notori el fenomen dels forats negres en el cosmos. Són una massa que han arribat a assolir una tal densitat que trenquen el teixit de l’espai-temps i absorbeixen de forma insaciable la matèria i l’energia que els envolta, per això els anomenen forats negres. Més enllà del denominat horitzó d’esdeveniments no se’n coneix ni es veu res.

Per la dinàmica que es fa evident, una cosa semblant succeeix amb l’eutanàsia. Molt pocs països del món han establert aquesta legislació que fa possible l’homicidi legal a mans d’un metge de la persona que s’hi acull en determinades condicions. En concret es tracta d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Colòmbia i l’estat de Victòria a Austràlia. El primer d’aquests països, i per tant sobre el que hi ha més experiència, va ser Holanda. Inicialment l’eutanàsia estava concebuda per ser aplicada a malalts terminals i amb consentiment exprés d’aquest. Amb el pas dels anys, aquesta condició s’ha anat flexibilitzant i estenent de manera que avui en dia s’aplica en casos en els quals no hi ha aquell consentiment com és el de malalts mentals i els d’infants que compleixen determinades condicions, i que queden en mans de la decisió dels pares. També la malaltia terminal ha deixat de ser el requeriment i cada vegada influeix més la voluntat de la persona.

Ara un partit, el D66 liberal d’esquerres i que forma part del govern, promou una nova iniciativa que la coalició està estudiant aplicar. Consisteix en una píndola mortal que podrien utilitzar lliurement les persones de més de 70 anys sense necessitat de patir cap malaltia física. Està pensada segons els seus promotors, per aquella gent gran “cansada de viure”. Aquesta mesura té fortes conseqüències socials i antropològiques, al marge del risc de dispensar un tipus de pastilla mortal. El problema és que ja no es tracta ni de dolor físic ni de malaltia terminal, sinó de fatiga del viure, però s’assigna aquesta condició a les persones de més de 70 anys.

En actuar d’aquesta manera s’està identificant un conjunt de població, i considerant socialment admissible, que es considerin sobrants a la vida, el que representa una estigmatització per edat. Les repercussions són múltiples, només cal pensar quin és el tracta que pot rebre una persona d’aquesta edat en les urgències sanitàries públiques per concloure que la mesura és molt perillosa pel conjunt de la població que se situa per sobre d’aquell límit d’edat.

És sorprenent que es pugui raonar en aquests termes en una època en la qual el pensament políticament correcte es trenca la closca per evitar “culpabilitzacions” a través del llenguatge. Per exemple, avui no és correcte referir-se a un immigrant sinó que ha de dir-se “migrant”, per situar una de les últimes i confuses referències d’aquesta mena d’ideologia de la ultracorrecció. En aquest cas, però, s’accepta que es pugui senyalar que tenen dret a suïcidar-se sense cap altre més motiu que l’edat.

És evident que una mesura d’aquest tipus tindria a mitjà termini un efecte balsàmic sobre el pressupost de l’estat, perquè es produiria una disminució de la població que avui s’endú en termes de pensions i sanitat pública la major part de la despesa. Es pot pensar que darrere d’aquesta mesura hi ha en realitat aquesta intenció? El pensament és lliure. El que en tot cas és clar que aquesta és la seva conseqüència si s’arriba a aplicar.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.