El que va començar sent una manifestació gai als EUA en moments difícils per a aquesta comunitat, s’ha acabat convertint en una gran festa, la de l’Orgull LGBTI, que ha acabat adquirint en el cas del nostre país un caràcter quasi oficial, en tant que és una activitat generosament subvencionada per tots els esglaons del poder polític i acollida en espais institucionals com una celebració oficial.
De la seva importància política en dona compte la llarga llista de suports econòmics de grans empreses. Tot plegat obliga a interrogar-se sobre el seu sentit avui i en les nostres coordenades. Això amb caràcter general, al marge de les consideracions sobre la idea d’exhibir orgull sobre un fet que no respon a un mèrit personal, hi ha la qüestió que si les condicions en què va néixer aquesta celebració són vigents avui en dia o no a casa nostra quan la legislació, les polítiques públiques i els suports econòmics de les administracions han convertit aquest grup en un sector privilegiat de la societat.
És evident que hi ha països al món on l’homosexualitat està discriminada i perseguida, i en aquests indrets té sentit reivindicar la igualtat de drets. Però és evident que no és el cas i parlar de discriminació i de lluita contra aquesta en les coordenades concretes de Catalunya, d’Espanya i de la UE és una pura entelèquia perquè no existeix ni discriminació ni hi ha cap lluita en aquest sentit.
En aquest context se situa l’afer de les Biblioteques de Barcelona, una instància pública dedicada a aquest fi i que també promociona la cultura, que sigui dit de pas, que hauria d’estar molt relligada amb l’amor a la lectura i especialment adreçada als joves i adolescents, donat el mal estat de la seva comprensió lectora.
Però, vet aquí, que Biblioteques de Barcelona anuncia amb gran relleu la celebració de l’Orgull LGBTI i a més el dedica a infants, joves i adults. Hi ha en tot això un clar afany de promoure aquesta particular concepció de la sexualitat, cosa que no té res a veure amb el reconeixement dels drets.
Pràcticament, la gran majoria de Biblioteques de Barcelona duran a terme activitats, exposicions i celebracions relacionades amb el món sobretot homosexual i transsexual. A més difondran recomanacions de lectura amb un especial èmfasi a les novetats LGBTI per a infants i joves. El Bibarnablog, que és l’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona, fins i tot en el concurs d’aquest mes farà regals molt especials relacionats amb el dia de l’Orgull LGBTI. A més promocionen fons especials a les diverses biblioteques. Per exemple, a Nou Barris col·lecció Identitat trans i gènere. A la Sagrada Família hi ha la biblioteca Francesca Bonnemaison sobre LGBTI. A l’esquerra de l’Eixample hi ha el centre d’interès de ficció LGBTI i al Poble Sec centres d’interès feminisme i LGTBTIQ+. Hem de remarcar que a més ofereixen conèixer la comunitat LGBTI de Barcelona i proposa itineraris en aquest sentit. Atorga una especial atenció, i cal subratllar aquest aspecte, a les propostes infantils amb espectacles de narració oral a la Biblioteca Francesc Candel, a Fort Pienc, a Nou Barris i a la Sagrada Família.
La pregunta és: per què es fa tot això? Perquè estan discriminats?
Home, quan la nació és tan favorable a un grup i tan desfavorable a altres, potser que caldria jerarquitzar això de la discriminació. Des dels malalts d’ELA que continuen esperant la llei que els ajudi, fins als pobres que viuen al carrer, passant pels immigrants, especialment els subsaharians, fins i tot els gitanos, entre altres col·lectius realment marginats i que romanen en l’oblit, situar el fucus i els recursos només en els LGBTI és un excés que només té una explicació ideològica i política.
Posem un exemple: si una persona d’aquest col·lectiu es discuteix al carrer amb una altra i la qüestió continua penant a la justícia, la persona LGBT pot acusar a l’altra i en aquest cas se li aplicarà la inversió de la càrrega de la prova, és a dir l’acusat haurà de demostrar que és innocent, cosa sense cap mena de dubte excessiva. Però si aquest mateix conflicte es dona entre un pobre que demana caritat a una cantonada i un vianant que passava per allí, i acaba petant a la justícia, aquest pobre no tindrà la possibilitat de la persona de LGBTI i, per tant, el presumpte agressor, el vianant, tindrà la presumpció d’innocència. La diferència entre uns i altres és radical.
Cal, en tot això, una reflexió guiada com a mínim per tres criteris. El primer, l’enfocament d’equitat. Qui són els objectivament discriminats com a col·lectius a la nostra societat i els que necessiten més suport i ajut?
El segon és el relat històric i les necessitats específiques que se’n deriven. Que l’homosexualitat estigués perseguida durant el franquisme, no significa que atorgui privilegis en les actuals circumstàncies, perquè aquestes són realment diferents i només cal vetllar per la igualtat de drets i el respecte a la dignitat de les persones que, sobretot, neix de la condició moral de cadascú i que té uns límits que, en els casos greus són contemplats en el Codi Penal.
I la tercera consideració és que els recursos de les administracions són limitats i no pot ser que s’aboquin subvencions, facilitats administratives, funcionaris i ajudes de tota mena a un col·lectiu que, d’altra banda, fa propaganda d’ell mateix dient que el seu turisme és important perquè són persones amb elevats nivells d’ingressos i que al mateix temps es tingui sense cobrir les necessitats més elementals de grups de població que sí que tenen carències vitals greus i viuen en situació de discriminació sistemàtica.