L’última nota del Cercle d’Economia, el format que utilitza habitualment per expressar els seus punts de vista (Document adjunt) té la virtut que es mulla intervenint en un tema tan controvertit com és el de l’amnistia. Cal dir que la seva formulació ha estat molt mal rebuda pels mitjans de comunicació de Madrid que s’adscriuen normalment a les posicions de la dreta.
I aquí sorgeix un interrogant: En quina mesura el Cercle representa l’empresariat català? O les seves opinions, no van més enllà d’un grup selecte de persones i dels seus entorns polítics i professionals? Dit això, afegeix-ho que l’actual circumstància seria una bona ocasió perquè Pimec, Foment i les Cambres de Comerç intentessin definir una posició conjunta sobre aquestes matèries i, aleshores, sí que tindríem clar què és el que pensen les organitzacions representatives de l’empresariat.
La declaració del Cercle d’Economia (CE) és molt eclèctica, i aquesta és la seva característica fonamental. Sí a l’amnistia amb importants peròs: no com a contrapartida dels vots necessaris perquè Sánchez pugui governar. És una posició adversativa el que cerca al president del govern en funcions.
No a la declaració unilateral d’independència i, en tot cas, sí a un hipotètic referèndum pactat. És una posició contrària a la de JxCat.
Sí a l’amnistia basada en un acord parlamentari amb el PP. I aquesta consideració discrepa notòriament de l’actual política popular i també socialista perquè no està disposat a dur a terme cap pacte ni menys governar amb el PP. En contrapartida, Feijóo sí que s’ha manifestat disposat a qualsevol de les dues possibilitats esmentades.
El Cercle d’economia també inclou en el seu model el que podríem dir que és un clàssic en el millor sentit del terme: millorar el finançament, més inversió per a Catalunya (i aquí cal subratllar el problema de la seva baixa execució, centrar-se a governar la Generalitat, una mancança que dura fa anys i anys i està fent mal al país en tots els ordres, no només econòmic sinó per exemple també en el lingüístic) i reforma de l’Estatut. I en aquest últim punt és on el classicisme patina més perquè reformar l’Estatut, com ja es va veure en l’elaboració del nou, és apuntar-se a prendre mal.
Uns partits, una societat, unes institucions socials, Cercle d’Economia inclòs, que han estat incapaços de dotar-se d’una llei electoral sent l’única comunitat autònoma espanyola que pateix aquest dèficit, és un clar indicatiu que és millor no posar-se a remenar textos fonamentals perquè la incapacitat per consensuar és notabilíssima i la vocació per ser una olla de cols o una gàbia de grills, com es prefereixi, està molt desenvolupada.
Si ens limitéssim a exercir de veritat totes les competències de l’actual Estatut, perfectament arxivat al fons del calaix, i situéssim la seva millora en la via que en el seu moment va assenyalar el TC; és a dir, recuperar les competències perdudes per la sentència del TC per mitjà de lleis orgàniques de l’estat, en tindríem més que suficient perquè l’actual Estatut fos molt semblant, en allò que importa, allò que vam aprovar en referèndum.
En tot cas, el document del Cercle d’Economia és un bon model en el sentit estricte del terme i, per tant, les crítiques que no hi ha condicions perquè es realitzin no tenen massa raó de ser perquè el que defineix són horitzons de sentit i, per tant, línies de treball polític. És un bon material si passa de ser un brindis al sol a ser un propòsit compartit, per exemple, del món empresarial català. I això, evidentment, està per veure.
Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.