El Brexit i el futur d’Europa

L’ acabat de consumar Brexit deixa el Regne Unit partit per la meitat. Si els seus partidaris el saluden com la recuperació de la llibertat, els seus detractors el consideren un suïcidi geopolític, que no ofereix altres alternatives que convertir­-se en l’estat número 51 dels Estats Units o en una petita illa sense projecció global. Un mes abans del Brexit va assumir les seves funcions la nova Comissió Europea. La nova presidenta, Ursula von der Leyen, ha promès una Comissió “geopolítica”, i Josep Borrell, vicepresident i alt representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, ha dit que Europa “ha d’aprendre a utilitzar el poder”. La UE no es conforma amb el seu pes econòmic, sinó que aspira a traduir­-lo en poder geopolític, de manera que pugui incorporar-­se a la taula de les grans potències, en la qual avui només s’asseuen els Estats Units i la Xina.

Trump no només ha iniciat una desconnexió econòmica de la Xina, sinó també una desconnexió geoestratègica d’Europa: rebutjant el lliure comerç, el multilateralisme representat per les Nacions Unides, la lluita contra el canvi climàtic i l’acord nuclear amb l’Iran. A més, acaba de presentar un “pla de pau” rebutjat de totes passades pels palestins i gran part de la comunitat internacional. També ha utilitzat el poder del dòlar per sancionar les empreses europees que feien negocis amb l’Iran.

Aquesta actitud ha estat objecte d’acerbes crítiques a Europa. Macron demana una defensa autònoma europea “per poder defensar-­nos de Rússia, de la Xina i fins i tot dels Estats Units”. Merkel, el telèfon de la qual va ser intervingut per l’espionatge nord americà, s’ha queixat amargament que Trump vulgui gravar amb aranzels, “per raons de seguretat nacional”, les importacions de cotxes alemanys, quan la principal fàbrica de BMW al món està a Carolina del Sud, i ha conclòs que “ja és hora que Europa prengui el seu destí a les seves mans”. El ministre d’Afers Exteriors alemany, Heiko Maas, va escriure en una revista nord-americana: “Una Europa forta i sobirana és la resposta a l’hostilitat de Trump. No hi ha alternativa a una Europa autònoma”.

Pel que fa a la Xina, la Unió Europea la considera, alhora, un soci amb qui cooperar, un competidor econòmic i un rival que promou un sistema de governança alternatiu. La Unió Europea comparteix amb els Estats Units una llarga llista de greuges econòmics contra la Xina: la insuficient obertura del mercat, el tracte desigual que dona a les empreses estrangeres en comparació amb les xineses, l’escàs respecte a la propietat intel·lectual, les limitacions per participar en les subhastes públiques, etcètera. Però mentre els Estats Units han optat pels aranzels punitius, la Unió Europea considera que les diferències amb la Xina s’han de resoldre amb el diàleg en el marc de l’Organització Mundial de Comerç.

Entre aquests dos colossos, els Estats Units i la Xina, la UE no és un Estat, sinó una associació d’estats que retenen la seva sobirania tret d’en aquells camps específics en què l’han cedit a Brussel·les, com la política comercial internacional o, per als països de l’euro, la política monetària. En matèria de política exterior i de seguretat, els estats retenen la seva sobirania, de manera que només hi ha polítiques comunes previ acord, per unanimitat. Si apareix una qüestió relativa a aquestes matèries, no se sap per endavant si hi haurà o no posició europea. És a dir, la UE, a diferència dels estats, és incapaç de parlar amb una sola veu i actuar amb una sola voluntat amb relació a qualsevol qüestió de la política internacional.

Jean Monnet, un dels pares d’Europa, va dir en les seves Memòries, publicades el 1976, que els països europeus són massa petits per poder competir amb altres de les dimensions dels Estats Units o la Xina. Aquesta veritat evident quedava reflectida en el vell acudit sobre el viatge del president Pujol a la Xina: “Catalunya, sis milions, i en quin hotel estan?”. Val per a qualsevol país de la UE: “Alemanya, vuitanta milions, i en quin hotel estan?”. Alemanya, per cert, serà, segons les previsions, l’única economia europea entre les deu més grans del món el 2050, al lloc número set. L’única alternativa a la unió política, va concloure Monnet, és la creixent irrellevància en els assumptes mundials.

Enrico Letta, ex­primer ministre d’Itàlia i actualment degà de la facultat d’Afers Internacionals a la Universitat de París, va dir l’estiu passat a la Universitat Menéndez Pelayo de Santander: “Si no avancen cap a la unió política, els països europeus, dins de deu o quinze anys, només tindran, un a un, l’opció de decidir si volen ser colònia de la Xina o dels Estats Units”.

Per evitar qualsevol de les dues opcions i poder ser una potència autònoma, d’acord amb les perfectes declaracions de nacionalisme europeu d’alguns dels seus principals dirigents recollides més amunt, Europa ha d’avançar decididament cap ala unió política. No serà fàcil, però si Alemanya i França es posessin d’acord per aconseguir-­ho, seria possible. És el ser o no ser per a Europa. El Brexit reforça el paper d’Espanya, sobretot atesa la deriva anti europea d’una part important de la societat italiana. Desitgem sort a la nova Comissió.

La Vanguardia, 7 de febrer de 2020

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú