Les bones dades –relatives- del PIB espanyol i de l’ocupació obliguen a preguntar-se on som realment, donat que podríem arribar a conclusions fàcilment enganyoses encoratjades pel govern que òbviament sempre farà una lectura òptima de la situació.
Cal dir, que en el context europeu i de l’eurozona, l’economia espanyola el 2023 ha tingut un creixement comparativament molt alt, un 2,7% del seu PIB sobre el de 2019. És una bona xifra en relació amb les magnituds que presenten els països de l’entorn, si bé deixa de ser bona si la situem en el seu context temporal perquè representa que del 2019 ençà hem estat creixent un 0,67% anual. Naturalment, aquí al mig hi ha la gran davallada del PIB a conseqüència de la covid i la lentitud de la recuperació. Situat en aquest context, i fixant-nos en el conjunt del període, l’evolució de l’economia espanyola ni molt menys és de les millors.
Quines són les causes del bon comportament de l’economia espanyola el 2023?
Bàsicament dues. L’augment d’hores treballades i una millora de la productivitat, fet que cal subratllar perquè aquest és un dels punts febles de la nostra activitat espanyola. Per tant, aquí rau una bona notícia, si bé cal matisar-la en un sentit important. Aquest augment de productivitat es deu exclusivament al sector privat perquè en el públic va succeir el contrari i va decaure en un 4,2%.
Aquest resultat hauria de disparar les alarmes perquè significa que els fons Next Generation no estan tenint cap impacte positiu en la millora de l’important i creixent sector públic espanyol, que a més va acumular pràcticament tot el creixement d’hores treballades.
Un factor explicatiu del creixement és el gran augment de llocs de treball. Entre 2019 i 2023 va ser de 1,2 milions, però cal parar atenció en el fet que la meitat van ser ocupats per estrangers no europeus, i això significa ocupació en sectors de baixa productivitat. Una conseqüència d’aquest fet és que malgrat l’augment d’ocupació, l’atur en aquest període s’ha reduït molt poc, ha disminuït del 14% al 12% i continua sent un pèssim resultat. L’emigració també ha facilitat un creixement salarial més limitat, fet que ha propiciat la competitivitat de les exportacions espanyoles malgrat que aquestes encara pesen poc sobre el PIB.
Un punt fort que va agafant un perfil destacat en l’economia espanyola són els serveis no turístics, és a dir, tecnologia, enginyeria i serveis financers, que ja representen el 7,5% del PIB.
Però obtindrem una visió més completa si examinem en termes comparatius els principals perfils econòmics i institucionals d’Espanya en relació amb el seu context.
Si prenem com a referència el lloc que ocupa a Europa, Espanya en termes de PIB per càpita d’igual poder adquisitiu (PPA), lloc 20 i en el món el lloc 38, podem observar amb relació amb aquesta posició, que assolim pitjors resultats. En aquesta perspectiva òbviament destaquem a dolent amb la ja assenyalada taxa d’atur. Som els pitjors a la UE i els tercers en el conjunt de tota Europa perquè ens guanyen Montenegro i Moldàvia, cosa que òbviament no és un consol. I som els segons en atur juvenil a la UE, només per darrere de Grècia.
Un altre punt flac clar és l’endeutament públic en relació amb el nostre PIB. Som el 4t estat a la zona euro i també, atenció, perquè aquesta és una feblesa que cada vegada preocupa més, en termes d’inversió per càpita en relació amb el PIB on ens situem en el lloc 33è d’Europa. Aquest seria el paquet bàsic més negatiu al qual caldria afegir la productivitat, més enllà del que ha passat en un any.
A aquests aspectes (atur, endeutament, insuficient inversió, productivitat), tots ells molt fonamentals, cal afegir-ne altres de caràcter institucional que tenen repercussió econòmica, i que segons els indicadors internacionals mostren resultats deficients en el capítol de drets polítics i llibertats civils, i també en grau més baix en el capítol de rendiment de comptes i d’eficàcia governamental. Un punt que cal ressenyar és que la nostra puntuació en termes de corrupció és més alta que la percepció subjectiva que tenen els ciutadans, el que podria ser interpretat com que estem més malament del que considerem.
Per definir el panorama, cal situar un nus gordià que té efectes múltiples: el de l’habitatge. La seva escassetat i cost llastra la mobilitat laboral i en aquest sentit també contribueix a desincentivar la mobilitat dels aturats des dels llocs on hi ha feina.
Prenem com a referència l’activitat en construcció residencial de la UE, prenent com a base el 2015, en el 2023 la UE se situa en el 110%, mantenint una tònica d’un moderat increment, mentre que Espanya pateix una caiguda radical fins al 2022 amb una recuperació el 2023, però que ens situa en el 70% de l’índex que teníem el 2015. La diferència entre ambdós ritmes d’activitat, el de la UE i el d’Espanya, és extraordinàriament gran i assenyala que només una oferta massiva d’habitatge pal·liarà el problema, amb l’inconvenient que aleshores dirigirà capital cap aquest sector que és menys productiu. Tot plegat un problema extraordinàriament complicat, que encara es veu amb més dificultats si es considera que el boom turístic limiti els increments dels preus sobretot a les zones costaneres.
Loading ...
