No a l’ampliació de l’aeroport del Prat, no al gasoducte MidCat, però també vandalisme als museus, talls de carreteres, sabotatge d’instal·lacions industrials (darrer exemple a França contra una fàbrica de ciment de Lafarge)…
El moviment ecologista registra un percentatge cada cop més importants d’iniciatives violentes. Es tracta d’un pas més enllà dels segments més radicals i ideològics, que solen també ser els defensors més acèrrims de la ideologia del decreixement.
El decreixement és una idea econòmica que parteix del principi que desenvolupament econòmic és indissociable de l’increment de la contaminació, i es basa per demostrar-ho en la dependència actual de les energies fòssils.
Rere aquests militants radicals s’amaguen a vegades ideologies veritablement antidemocràtiques, sovint basades en una visió profundament negativa de l’ésser humà i del seu paper en el món, i no pas en veritats científiques.
Moltes de les solucions que els ecologistes proposen (100% d’energia produïda per les renovables, agricultura “eco” i de proximitat per a tothom, etc.) condueixen a dia d’avui cap a la fi de l’abundància en el millor dels casos, i cap a seriosos problemes de subministrament en el pitjor.
A França, un conegut enginyer esdevingut una de les cares més visibles del moviment ecologista, Jean-Marc Jancovici, afirmava fa poc que ell era “partidari d’un sistema comunista: ric o pobre, cadascú tindria dret a 3 o 4 vols en avió al llarg de tota la seva vida”.
Si bé mesures extremes d’aquest tipus poden semblar ara com ara totalment irrealitzables, el cert és que des de fa anys a Europa es van fent passes en nom del clima de nefastes conseqüències econòmiques i de dubtosa legitimitat democràtica.
El cas de la Zona de Baixes Emissions de Barcelona, i que Converses ha cobert àmpliament, n’és paradigmàtic: de moment no ha tingut cap efecte detectable sobre la contaminació de la ciutat, i a més discrimina clarament els barcelonins que no es poden permetre canviar de cotxe.
Les (a primera vista) generoses subvencions als cotxes elèctrics són un altre cas interessant, ja que, en primer lloc, el comprador ha d’avançar els diners de la seva butxaca i fiar-ho tot a la màquina burocràtica que al cap d’un any decidirà si li atorga l’ajuda o no; i, en segon lloc, s’aplica sobre vehicles que, inclús després de les ajudes, encara són molt més cars que els seus equivalents de combustió interna. Els ciutadans amb menys recursos, així doncs, continuen estant amb desavantatge.
De fet, els mateixos propòsits de reducció d’emissions contaminants de la Unió Europea presenten greus problemes en el seu disseny, ja que introdueixen noves restriccions al desenvolupament econòmic i a la llibertat individual en fer cada cop més difícil l’accés al cotxe privat. I és que un dels objectius públics i notoris de les polítiques de mobilitat introduïdes en nom de la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic és la reducció del vehicle privat, sigui o no elèctric.
L’ecologisme radical, a més d’haver-se introduït silenciosament en nombroses institucions i polítiques públiques, compta amb un altre aliat de pes com són els mitjans de comunicació tradicionals, sempre preparats per difondre les previsions més catastrofistes i els models climàtics més alarmistes.
El clima d’histèria col·lectiva que se’n deriva dona legitimitat a les teories i propostes més radicals, perdent de vista que la fi no justifica els mitjans, i que per més que Occident redueixi a zero les seves emissions, el canvi climàtic continuarà produint-se. Cal doncs fer-hi front serenament i pensant en les conseqüències no climàtiques de les mesures que es posin sobre la taula.
Des de fa anys a Europa es van fent passes en nom del clima de nefastes conseqüències econòmiques i de dubtosa legitimitat democràtica Share on X
Loading ...
