L’Assemblea Nacional de Catalunya ha cridat a manifestar-se avui, dijous dia 9 a les 12h., davant del Parlament per tal de demanar “que no s’investeixi Pedro Sánchez i que es refermi el Parlament de Catalunya al compromís amb l’1-O i amb la voluntat d’independència allà expressada”. Pocs dies abans, l’ANC havia llençat un altre comunicat amb el títol d'”Els pactes per investir al president d’Espanya ens allunyen de la independència”. I en el seu text es formulaven una sèrie de raons per intentar justificar aquesta posició.
Entre elles, n’hi havia una que cridava l’atenció perquè es referia a la decadència econòmica i social que pateix Catalunya, afirmació fonamentada en un recent estudi de l’INE que ha estat escassament divulgat, malgrat el seu interès i que es tracta d’un estudi periòdic, fet que augmenta la seva utilitat.
Es tracta de l’Indicador Multidimensional de Qualitat de Vida (IMCV) que per mitjà de 9 indicadors (condicions materials de vida, treball, salut, educació, oci i relacions socials, seguretat física i personal, governança i drets bàsics, entorn i medi ambient i experiència general de vida), persegueix expressar la qualitat de vida que sintetitza en un índex global. D’acord amb aquesta font, el que afirma l’ANC és raonablement exacte. Matisable, però el que és, és substancial i exacte.
Catalunya presenta un IMCV inferior a l’índex global d’Espanya. Si descomptem les ciutats de Ceuta i Melilla, per darrere de Catalunya i per aquest ordre només, trobem Múrcia, Galícia, Andalusia i Canàries. Certament no és com per tirar coets. Fins i tot, Extremadura queda millor qualificada que Catalunya.
En termes numèrics, Espanya assoleix un índex global de 101,438, Catalunya 100,876, i Extremadura 101,661. Per establir la comparació en allò que ens interessa, Madrid, que és la novena comunitat autònoma, té com a índex 102,006 i el País Basc, cinquena, 103,304. Aquest rànquing l’encapçala Navarra amb 105,353, seguida de la veïna i petita La Rioja amb 104,450 i la nostra fronterera Aragó, 103,987. Per tant, no només estem per darrere dels capdavanters, sinó que estem a la cua i per darrere la mitjana espanyola.
De fet, al llarg de la segona dècada d’aquest segle, la situació va ser diferent. Ens situàvem per poc, però sempre per sobre. Però a partir del 2018 s’inicia un decreixement que fa que el 2021 pràcticament estiguem igual que Espanya i finalment el 2022, amb una accentuació de la tendència a decréixer, quedem per sota.
Madrid, per la seva banda, sempre ha estat per sobre de Catalunya, excepte en períodes molt concrets com el del 2013-2015, en el qual pràcticament vam estar igualats, i també el 2018. A partir de l’any següent, Madrid inicia un lent decalatge però molt més suau que el català. El País Basc també sempre ha estat clarament per sobre, excepte el període entre 2018-2019 en el qual les tres comunitats autònomes van coincidir. Però, a partir d’aquell últim any, el País Basc es desmarca perquè segueix una tendència ascendent que sembla haver-se frenat. Per tant, és evident que Catalunya no va bé.
Els seus punts flacs, aquells que se situen per sota la mitjana espanyola, que subratllem-ho, no és bona, són les relacions socials, el que podríem definir com un dels components del capital humà, com assenyalava un llibre clàssic en aquest àmbit que ja té més d’un quart de segle a l’esquena “Jugando a los bolos” de Robert Putnam.
Aquest indicador, que ja és feble en l’índex espanyol, ho és encara més en el català i és el que presenta una magnitud més baixa. Si bé, en relació amb el valor mitjà espanyol, allà on quedem més mal situats és en la seguretat; pràcticament ens separen 4 punts de la mitjana espanyola. També és un punt feble l’educació, malgrat que com tots sabem no es pot dir que el conjunt educatiu estigui per tirar coets. Un quart component és el de la governança que, malgrat ser també un punt flac espanyol en el cas de Catalunya se situa per sota.
Capital social, seguretat, governança i educació. Tots són àmbits per als quals la Generalitat disposa de competència i recursos plens. I, per tant, aquí hi ha una necessitat urgent d’autocrítica de no perdre més temps llençant culpes a tort i a dret i assumir que la nostra pèrdua de pistonada, en contra del que diu l’ANC no depèn fonamentalment del que ens limiti el govern de l’estat, sinó de les nostres pròpies limitacions com a país i sobretot com a govern. Conseqüència que des de fa anys que, per voluntat democràtica, la mediocritat i la incompetència són les que ens governen.
Loading ...
