Any rere any, les xifres de natalitat d’Espanya empitjoren, i el nostre país ja és el segon de la Unió Europea on neixen menys infants per dona en edat fèrtil (i el primer dels països rellevants si s’exclou la minúscula Malta que lidera el rànquing): el 2022 aquesta taxa fou d’1,18 fills quan la taxa de reposició se situa en 2,1, cada cop més lluny.
Davant d’aquest trist hivern demogràfic, nombroses veus senyalen que els seus causants són de caire econòmic.
Segons aquesta tesi, l’actual tendència es podria invertir implementant ajudes financeres a les famílies com nombrosos països europeus han fet tradicionalment, com França, o bé han implementat més recentment, com Hongria. La qüestió és més que mai d’actualitat perquè la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha recentment llançat un ambiciós programa en aquest sentit.
No obstant això, l’institut de recerca nord-americà National Bureau of Economic Research ha publicat fa poc els resultats d’un estudi que desmenteixen la validesa dels arguments purament financers a l’hora de tenir (més) fills.
La investigació, titulada “Famílies afortunades? Els efectes de la riquesa en el matrimoni i la família”, ha estudiat com varia la natalitat quan la gent en edat de tenir fills rep ingressos extraordinaris.
L’estudi nord-americà prenia com a referència a un grup de guanyadors de la loteria de Suècia i comparava la seva situació familiar entre el moment de rebre el premi (uns 90.000 euros) i deu anys més tard.
Doncs bé, la variació entre loteria i fecunditat, tot i ser positiva, era insignificant: 0,03 punts en la taxa de natalitat. En canvi, el risc de divorci es multiplicava per dos si la guanyadora de la loteria era la dona, i es reduïa en un 40% si el premiat era l’home. De fet, la loteria incrementava també en un 30% les possibilitats que un home solter es casés.
Aquí val la pena, per cert, esmentar com aquests resultats reforcen la idea del pater familias en una societat escandinava suposadament molt lliberal.
En termes estrictament de natalitat, l’estudi se situa en la mateixa línia que els resultats aconseguits per altres polítiques públiques exclusivament basades en bonificacions econòmiques. Per exemple, el “xec nadó” de 2.500 euros del president José Luis Rodríguez Zapatero tan sols tingué un impacte a curt termini i molt poc significatiu sobre el nombre de naixements.
El que estudis com el de la institució nord-americana deixen entreveure és que els avantatges econòmics són molt probablement necessaris però no suficients per a invertir durablement el pendent descendent de la natalitat.
Quan es posa França com a exemple d’un país que ha aconseguit mantenir la millor taxa de fertilitat de la UE (segons dades de 2021), amb 1,84 fills per dona en edat fèrtil, es presenten tan sols les mesures financeres i fiscals que premien tenir més d’un fill, però no es menciona el fet que la família tradicional encara és un model social molt més acceptat i inclús promogut que no pas a Espanya.
La importància per a la natalitat que les parelles estables amb fills siguin presentades com un model també queda clara en països d’Europa de l’est com Hongria. En aquests, després de patir davallades de naixements molt importants durant els noranta s’ha aconseguit invertir la tendència després de tenir durant anys governs que promovien els valors familiars tradicionals.
Com Converses ja ha exposat anteriorment, el factor cultural té un pes encara més important que l’econòmic a l’hora de tenir fills. Una bona política natalista no pot doncs basar-se només en subsidis econòmics i bonificacions fiscals, sinó que ha de promoure la família com a model de vida.
Loading ...
