Colau, aguantarà dos anys més?

Marxi Colau! Cada vegada ressona a més llocs i amb més força aquesta exclamació. Al carrer, en grups de veïns que es manifesten o es congreguen, a les cartes als directors dels diaris, a les xarxes socials. Colau provoca reaccions de tota mena, però cap positiva per a ella. Només les generoses subvencions als grups més afins i al lobby LGBTI li atorguen un coixí de fidels, però obertament insuficient per anar a unes eleccions i treure un resultat digne.

A la Barceloneta es torna a demanar, com en una vella pel·lícula, la dimissió de Colau, Collboni i Batlle, l’alcaldessa i dos tinents d’alcalde, així com la de Jordi Rabassa, regidor del districte de Ciutat Vella. El barri se sent, un cop més, abandonat. El problema de les platges, el botellot sistemàtic, l’estat general de tota aquella zona de Barcelona, provoquen aquesta reacció airada, que ara trobarà, a més, l’explosió de la revetlla de Sant Joan, perquè l’Ajuntament ha decidit mantenir les platges obertes mentre que les de Gavà, Viladecans i Castelldefels romandran tancades, fet que assegura una gran afluència de joves del Baix Llobregat cap al litoral de Barcelona.

Enric Sierra, un periodista destacat de La Vanguardia, titulava la seva última columna “La guerra de la brossa”, a conseqüència del desastre que el mateix Ajuntament ha muntat a Poblenou on els ciutadans han de fer el que abans els hi feien: tenir 4 contenidors a casa, separar els residus i esperar el dia i l’hora que li correspon a cadascun per abocar les escombraries al carrer. Estretor d’horaris i una factura d’escombraries que està pels núvols, però la feina que la facin els veïns. El més interessant de tot és la justificació que dóna l’Ajuntament: “ara parlarem més amb els veïns”. És que no hi havien parlat abans de fer els canvis? Altres districtes es preparen ja per entrar a la guerra d’escombraries que promet ser important si no hi ha una rectificació gran.

La ciutat dels botellots. Per què Barcelona és la ciutat de tota espanya on es produeixen els botellots més massius i freqüents? Caldria respondre a aquesta pregunta, perquè el que passa és símptoma d’un llarg desordre que no ve d’un dia per l’altre. En l’última ocasió, aquest cap de setmana passat i segons les dades oficials, es van reunir fins a 11.000 persones!

La revolta del 22@. L’alcaldessa de Barcelona en Comú, la que canta les excel·lències del que és comú, es troba amb la revolta dels veïns de Sant Andreu que formen part del 22@ per les noves modificacions urbanístiques, que desertifiquen el barri en limitar l’habitatge i promoure oficines i hotels. Amb bona lògica els veïns no volen un territori que queda buit a partir de les 7 de la tarda amb escassos serveis i botigues. Per fer-ho encara més difícil, la revisió ha comportat que alguns carrers siguin qualificats de zona verda.

El fracàs de la superilla de Sant Antoni. La nineta dels ulls de Colau posa en relleu que la seva superilla pel que serveix és per congestionar els carrers adjacents, fet que afecta negativament als veïns de tota la vida i gentrifica la zona pacificada on les botigues del barri han anat desapareixent i han estat substituïdes per negocis orientats a un públic ben diferent del veïnatge, mentre es multipliquen restaurants i bars que ocupen les voreres, no massa amples, dificulten el pas, impedeixen la vida de barri i a l’estiu fan impossible el descans nocturn, alhora que els lloguers es disparen. Si la primera superilla va donar com a resultat un desert, la segona el que fa és destruir la trama social, allò tan greu que Jane Jacobs denunciava en el seu llibre paradigmàtic “Vida i mort de les grans ciutats”.

L’urbanisme tàctic ha encès la ciutat per les barreres de formigó, els carrers pintats de coloraines, la inutilització dels xamfrans, la reducció dels carrils per al trànsit que no siguin bicicletes i patinets, que troben la seva màxima expressió en el nou disseny de la Via Laietana, on només hi hauria un carril pels cotxes en sentit descendent compartit amb les bicicletes. La conseqüència de tot plegat sobre el trànsit és ben evident. Malgrat que la ciutat està lluny d’haver recobrat la seva vitalitat, les retencions són freqüents i en llocs que mai s’havien produït.

Hi ha, a més, una falta de capacitat realitzadora que es fa palesa després de 6 anys de govern. En tot aquest llarg període no hi ha forma de recordar una obra important. L’oportunitat que la dissortada pandèmia oferia per dur a terme el pla de Les Rambles s’ha perdut, i aquesta via principal molt esmorteïda continua pendent de solucions. El promès habitatge, la gran bandera de Colau, està lluny dels objectius que ella mateixa va definir i arriba amb comptagotes. Les voreres són més insegures que mai i la Guàrdia Urbana està desapareguda. Molts carrers manifesten símptomes evidents de degradació i brutícia.

Naturalment, la responsabilitat de Colau és plena, però no única. Collboni el seu primer tinent d’alcalde, n’és corresponsable perquè mai ha discrepat de cap decisió, i si bé en segon terme també ho és Maragall, guanyador de les eleccions i cap de l’oposició, en realitat ha funcionat més com un aliat que com a una alternativa.

 Loading ...