Hi ha dues maneres d’acabar amb l’estat de dret, la violenta i la subtil. La primera és trencant de forma aparatosa amb el règim democràtic. La segona és la modificació progressiva de tot el que significa un estat de dret, alhora que es manifesta la voluntat de millorar-lo. És el que passa a Espanya.
- El govern es passa pel forro les lleis que estableixen garanties jurídiques. El cas més recent és el que està passant amb TVE. D’una banda, han anomenat unilateralment a una directora general de caràcter provisional sense passar pel Parlament. Ho argumenta que com és provisional no cal. I tot seguit, per mitjà d’un acord, ni tan sols un decret llei, que hauria d’haver estat convalidat pel Congrés, atorga a aquest càrrec provisional, que té per llei unes funcions limitades, la mateixa capacitat que si fos el director elegit per l’ampli consens de 2/3 que estableix la legislació vigent. Per aquesta via el govern fa seu el control de RTVE deixant en paper mullat tota la legislació existent àmpliament debatuda per aconseguir uns càrrecs de consens que garanteixin la pluralitat.
- Un Tribunal Constitucional, que no és garantia de res. L’última autoritat gran està absolutament deteriorada. Ho està per la no renovació dels seus càrrecs, però també pel comportament dels seus membres. El 2 de juliol el diari El País, gens sospitós de ser crític amb el govern, titulava: “El Constitucional aparca les grans sentències pendents fins a ser renovat. Els magistrats volen evitar fractures internes sobre l’avortament o l’eutanàsia”; és a dir, la justícia s’adapta a la circumstància, que és tot el contrari d’un dels seus principis fonamentals. El fet és més escandalós, per exemple, és que sobre l’avortament està pendent un recurs fa 12anys. Per arrodonir-ho, apareix la fiscalia que no veu cap mena de delicte en l’endarreriment del TC en dictaminar aquest recurs. Sense un TC garant dels drets, la situació d’aquests esdevé perillosament feble.
- Sense control de la gestió. Aquí els casos es multipliquen perquè el govern és absolutament curós en evitar el seu control. Per exemple. el Tribunal Suprem té pendents 400 recursos sobre la covid, però el ministeri de Justícia decideix no reforçar-lo perquè no hi ha cap mena d’interès amb el fet que es resolguin, i l’embús continua indefinidament. L’últim govern Sánchez no ha convocat ni una sola vegada la comissió de control del CNI, convertint aquesta instància en un annex de la Moncloa. O un altre, la majoria que li dona suport al Parlament va acordar la brutalitat que el Congrés no investigués la pandèmia, que ha matat a tanta gent i ha destruït tantes vides i quins efectes estem encara pagant.
- La manca de transparència. L’estat de dret es fonamenta en la informació i la transparència dels poder públics. Això a Espanya és evitat sempre que es pot. El govern Sánchez ha infringit més de 1.200 vegades la llei de transparència i aquí no passa res, i es nega a donar informació sobre fets que requereixen aclariment, com l’escandalós cas del rescat de la companyia aèria Plus Ultra o l’abús de l’avió Falcon, o les estades del president a Doñana. Aquí la llista és òbviament llarguíssima. La Moncloa no facilita el nom, ni el currículum dels seus 127 assessors, sí, 127, que té a les diverses delegacions a les comunitats autònomes. Les que més, a Andalusia i Catalunya, amb sous bruts al mes sense considerar el complements que se situen en la seva immensa majoria per sobre dels 2.000 euros.
- Sense rendiment de comptes. La democràcia es basada en el fet que el govern informi del què ha fet i dels resultats assolits. Aquesta pràctica no existeix a Espanya. Gràcies a ERC i a Bildu, el govern ha aconseguit no rendir comptes al Congrés en 37 ocasions en que aquestes han estat sol·licitades. Per descomptat que no hi ha cap intent de fer-ho per iniciativa pròpia. Com poden saber els ciutadans què es fa amb els seus diners, si ignorem què fa el govern i els resultats que obté?
- Decisiu. La degradació del Congrés. El govern Sánchez va suspendre les activitats del Congrés durant la pandèmia, un precedent molt perillós perquè significa anul·lar la representació del poble en períodes de crisi i emergència. És el govern que més ha abusat de la figura del decret llei, pensada per a casos molt especials, i que utilitza sistemàticament per defugir la tramitació parlamentària d’una llei. També recórrer a altres ardits, com són presentar determinades lleis, com la de l’eutanàsia, no com a projecte, és a dir a iniciativa de govern, sinó com a proposta, que vol dir a iniciativa d’un grup parlamentari. Per aquesta via també les compareixences, les consultes i els tràmits es veuen reduïts. O bé com fa amb la nova llei de l’avortament i la de les persones trans que es presenta avui, qualificant-les d’urgència, fet que també redueix i simplifica el tràmit parlamentari i les garanties d’un debat democràtic.
- Un govern que imposa la seva ideologia. Es pressuposa que l’estat de dret liberal es caracteritza perquè l’estat no és portador de cap ideologia. No és el cas d’Espanya, on tota la seva legislació està conduïda per la ideologia de la perspectiva de gènere, que irromp també en el procés educatiu, introduint un tipus d’educació sexual a l’escola al marge del criteri que pugui tenir cada família. També manifesta la seva ideologia d’estat amb la nova llei de la memòria històrica, que acaba de ratificar el Senat, que no és altra cosa que una lectura del passat molt esbiaixada per la ideologia dels actuals governants.
- L’allau de lleis i normes. El Butlletí Oficial de l’Estat i butlletins autonòmics publiquen milió de pàgines l’any. Llegir-les totes invertint 10 hores al dia significaria 15 anys de feina. En lloc de simplificar tot aquest procés, el govern ho embolica encara més i en el calendari presentat al gener d’enguany preveu dictar 368 normes addicionals. En aquesta selva legal el poder governamental sempre tindrà la raó perquè ningú té el coneixement necessari sobre tot aquest conjunt.
- Límits creixents a la llibertat d’expressió a força de normes que criminalitzen o limiten conductes que, en absolut, són censurables o bé directament limiten la llibertat d’expressió. És el cas de la llei de secrets oficials, tan criticada per la federació de periodistes o la modificació del Codi Penal per intentar castigar amb presó aquelles persones que es concentren als voltants de les clíniques avortistes.
- L’atac personal com a norma. No és propi d’un govern democràtic que utilitzi la desqualificació sistemàtica de l’oposició com a resposta i encara ho és menys que, encapçalat pel mateix president del govern, es dediqui a intentar destruir la persona de Feijóo perquè va per davant en les enquestes, arribant-lo a qualificar de trist, insolvent, incapaç, adjectius que poc tenen a veure amb la crítica política.
Loading ...
