Per edat i per militància política, tinc un coneixement vivencial de què va significar la vida sota el franquisme. Sé, per experiència directa, què és dissentir: vaig ser sotmès a un judici militar sumaríssim, que per fortuna va acabar al Tribunal d’Ordre Públic (TOP), on encara quedava un mínim respecte per les garanties jurídiques. Vaig visitar —sense haver-ho elegit— els calabossos de Via Laietana, no vaig cursar milícies universitàries, sinó el servei militar obligatori, que em van fer repetir després de finalitzar-lo, encara que vaig marxar de la caserna juntament amb altres reclutes i ningú em va venir a buscar. Això sí, durant anys vaig funcionar sense llicència militar, cosa que va impedir fins i tot que pogués tramitar el passaport.
Vaig participar a la Caputxinada i, per raons òbvies, no vaig poder aprofitar una beca per treballar a la Corporació de la Reforma Agrària de Xile. Comparteixo aquestes pinzellades biogràfiques per contextualitzar des d’on parlo i per què ho faig.
Quan em refereixo a la «deriva franquista» del Govern de Sánchez, no estic equiparant tots dos règims. No em vindrà a buscar a casa a les tres de la matinada, per entendre’ns. Però sí que vull assenyalar amb preocupació la creixent similitud en determinats mecanismes, reaccions i comportaments polítics. Sánchez no és Franco, però actua amb certs trets que ho evoquen, mitigats per les lleis i pràctiques formals de l’Estat de dret.
Aquestes són algunes de les derives preocupants:
- El fetitxisme del quantitatiu. Es presenten dades positives sense aturar-se a la seva naturalesa ni conseqüències reals. Es presumeix del creixement del PIB sense advertir l’estancament de la renda per càpita, de l’augment de l’ocupació sense esmentar l’atur encobert dels fixos discontinus, la precarietat laboral o l’auge del treball a temps parcial no desitjat. També s’enalteix el nombre de turistes sense considerar que gasten menys i generen més externalitats negatives.
- Buidament del Parlament. Les Corts franquistes no eren el Congrés actual, però aquest ha quedat buit de contingut. S’han dinamitat les sessions de control; la presidenta del Congrés actua com una funcionària de la Moncloa; s’abusa del decret llei; s’eludeixen els informes d’òrgans com ara el Consell d’Estat o el CGPJ. No hi ha vida parlamentària real, condició indispensable d’una democràcia.
- Govern per sobre de la Constitució. Es legisla cada cop més al marge de l’ordre constitucional. El Tribunal Constitucional canvia la seva jurisprudència segons convingui (avortament, amnistia), corregeix el Suprem quan interessa (cas ERO) i redefineix el seu paper com a última instància, cosa que no li correspon. La sobirania parlamentària del segle XIX ressuscita i el Parlament queda sotmès a la voluntat d’una majoria que obeeix un sol home: el president.
- Concentració de poder. Sánchez no és Franco, però ostenta més poder que qualsevol primer ministre europeu. La manca de contrapesos i la colonització d’institucions independents fan que Espanya no disposi ni tan sols d’una direcció de l’Estat amb capacitat moderadora.
- Liquidació de l’oposició. L’adversari no és una alternativa de govern, sinó un enemic que busca enderrocar el president i ha de ser contínuament deslegitimat. No se’l reconeix ni el dret a demanar explicacions.
- Immunitat davant dels errors. El govern no ret comptes de les seves decisions ni rectifica, ni tan sols davant de situacions greus: la COVID, la DANA a València, la gran apagada, els presumptes casos de corrupció o els àudios polèmics. Sánchez, com Franco, només respon davant seu.
- Difuminació de la divisió de poders. Al franquisme, directament no existia. Amb Sánchez, aquesta divisió es dilueix. Ja ho hem vist amb el TC, amb la Fiscalia General de l’Estat i amb un poder legislatiu instrumentalitzat.
Aquest text és només una aproximació que mereix un desenvolupament més profund. Però si aquesta dinàmica continua, podríem arribar a un punt on, com amb Franco, l’aspiració última de Sánchez sigui no abandonar mai la Moncloa.
L'adversari no és una alternativa de govern, sinó un enemic que busca enderrocar el president i ha de ser contínuament deslegitimat. No se'l reconeix ni el dret a demanar explicacions Share on X
