Hi ha coses que sorprenen fins i tot a qui ja està curada d’espants. El llibre recent de Josep Miró i Ardèvol, La pederastia en la Iglesia y la sociedad. El gran chivo expiatorio, revela un panorama desolador, indignant per la seva magnitud, i pervers per la manera com les institucions públiques gestionen el problema de l’abús sexual infantil.
Si un s’atura en els fets, aquells que tan obstinadament s’ignoren des de certes alçades oficials, s’adona de seguida d’una terrible paradoxa: segons les mateixes dades del Ministeri de l’Interior, només el 2023 es van denunciar més de 9.000 casos d’abús sexual a menors.
Tanmateix, l’informe elaborat pel Defensor del Poble, Ángel Gabilondo —el càrrec del qual sembla pesar menys que el seu passat socialista—, se centra obsessivament en l’Església catòlica. Es tracta de 654 casos recopilats en un període de 70 anys, dels quals només 8 corresponen al lapse entre el 2010 i el 2023.
Cal aturar-se un moment en les xifres: segons les fonts, només entre el 0,25% i el 0,6% d’aquests delictes tenen relació amb el clergat. I la resta? El 99% restant ocorre en llars, escoles i entorns propers a les víctimes. Pares, padrastres, amics, monitors i professors —aquests darrers amb una taxa fins a 19 vegades superior a la del clergat— apareixen estadísticament com els grans agressors. Però aquestes dades —subministrades per fundacions com ANAR, informes oficials i registres judicials— són olímpicament ignorades.
Perquè aquesta gran anomalia prosperi ha estat necessària la complicitat activa o passiva de la majoria parlamentària, liderada pel govern de Pedro Sánchez.
La situació, més que política, és moralment deplorable i jurídicament qüestionable, ja que vulnera principis essencials de la nostra Constitució, com el de no-discriminació i la prohibició d’arbitrarietat per part dels poders públics. Resulta insòlit que un país democràtic permeti que les seves institucions actuïn d’aquesta manera tan flagrantment injusta, encobrint milers de casos reals mentre persegueixen selectivament uns pocs.
Aquesta situació genera responsabilitats legals greus: delictes d’omissió en la persecució de crims, possible prevaricació en adoptar mesures discriminatòries, i fins i tot complicitat institucional si es demostra que hi va haver actes específics per facilitar la impunitat.
El cas valencià de Mónica Oltra, el marit de la qual va estar implicat en abusos en centres de menors tutelats per l’Administració, és emblemàtic de com el poder protegeix certs culpables mentre fueteja d’altres per raons polítiques o ideològiques.
A més, un aspecte especialment greu és l’encobriment institucional. Amb l’enfocament obsessiu sobre l’Església, el 99% de les víctimes reals queden a l’ombra, sense reconeixement ni reparació de cap mena. La indiferència generalitzada envers casos massius en centres de tutela pública, escoles i famílies converteix aquest problema en un drama nacional completament desatès.
La qüestió final és: quin tipus de política pública es pot construir sobre aquesta grotesca manipulació de la realitat? Mentre milers de víctimes romanen invisibles, la societat espanyola contempla, entre la indiferència i el cansament, com les seves institucions miren cap a una altra banda, convertint una tragèdia en una grollera caricatura política.
No es perdi l’oportunitat d’endinsar-se en aquest escenari inquietant llegint La pederastia en la Iglesia y la sociedad, una obra rigorosa, sorprenent i, malgrat la seva contundència, fàcil de llegir.
Si abans ja sospitava que alguna cosa anava molt malament, després de la seva lectura tindrà motius concrets i sòlids per indignar-se. Si encara no s’havia inquietat, difícilment podrà mantenir-se indiferent davant l’evidència dels fets.
El llibre es troba ja a les llibreries.
- Almuzara Libros: https://almuzaralibros.com/fichalibro.php?libro=9176&edi=7
- Amazon (físico): https://www.amazon.es/PEDERASTIA-SOCIEDAD-EXPIATORIO-Reflejos-Actualidad/dp/8419979694/
Loading ...
