Del coronavirus a Ucraïna: la crisi de subministraments segueix agreujant-se

Als ja nombrosos xocs econòmics acumulats aquests dos darrers anys a causa de la pandèmia mundial de la Covid-19 se li suma ara el conflicte d’Ucraïna, de variades i greus conseqüències econòmiques.

En un moment en que la màquina industrial xinesa funciona a mig gas per culpa de la variant Òmicron i de les draconianes mesures de Pequín per a fer-li front, la guerra de Ucraïna ha provocat un èxode massiu d’empreses occidentals de Rússia, ha pràcticament deixat Moscou sense accés als dòlars, ha disparat els preus de l’energia i de les matèries primeres i ha posat en risc el subministrament alimentari de tot l’Orient Mitjà.

Com afirmava el CEO d’un fons d’inversions, els actuals problemes vinculats al subministrament ja duren més que els bloqueigs del petroli del 1973, 1974 i 1979 – tots combinats. I caldria afegir que impliquen també conseqüències molt més profundes.

En aquest context en que les crisis s’acumulen i s’acceleren, les empreses estan obligades a repensar de dalt a baix la seva forma d’actuar.

Les conseqüències pels consumidors europeus ja es noten: des d’omplir el dipòsit a la benzinera fins a la missió pràcticament impossible de trobar un cotxe elèctric disponible en concessionari.

De moment, però, el gruix dels maldecaps el pateix encara l’oferta més que no pas la demanda. Inclús les empreses que no tenen cap dependència directa d’Ucraïna o de Rússia busquen frenèticament formes de dependre menys de productes importats.

Si des de la primera onada del coronavirus els termes preferits de molts directius són “re-localització” i “resiliència“, la guerra a Europa de l’Est els ha fet prémer l’accelerador.

Empreses grans i petites intenten trobar canals d’emergència per assegurar el subministrament i establir mecanismes de redundància, mentre que la recerca de fabricants locals s’ha disparat.

La recerca de proveïdors locals no és ja una simple qüestió d’ecologia o d’ètica de negoci

El localisme no és ja una simple qüestió d’ecologia o d’ètica de negoci, sinó que s’ha convertit en una exigència clau per a garantir la continuïtat de les operacions de les empreses.

Empreses com Intel, el líder mundial de micro-processadors, han anunciat grans fàbriques en territori nord-americà.

En un sector tan diferent com és el de l’alimentació també es valora cada cop més l’abastiment local. Als Estats Units, per exemple, apareixen cada cop més “granges verticals“, que prometen optimitzar la producció de fruites i verdures tant des del punt de vista logístic com ecològic.

El problema és que la transició d’un model econòmic global a un altre basat en blocs d’aliances no serà ràpid ni fàcil, i suposarà immensos costos tant per a les empreses com per als consumidors. Això és així perquè actualment, els nostres sistemes econòmics estan concebuts per a una economia global àltament integrada.

Un exemple clar són els costos de la Transició Energètica, ja molt elevats abans de l’actual conflicte bèl·lic. Si a aquests se’ls hi sumen els costos d’establir nous centres de producció locals, més els de construir les infraestructures per tal de recolzar aquesta nova producció i la conseqüent distribució, la factura final podria esdevenir esfereïdora.

Cal que el plenari de l'Ajuntament de Barcelona emeti un vot de censura a Ada Colau per la sentència del TSJC que deixa sense efecte les zones de baixes emissions (ZBE) a Barcelona?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.