Hi ha democràcies que moren de cop. D’altres s’extingeixen lentament, erosionades des de dins, mentre les seves institucions continuen dempeus i conserven l’aparença de normalitat. Aquest és el perill que avui amenaça Espanya.
Cap democràcia no és invulnerable als seus enemics interiors. Tampoc no ho és la nostra, nascuda de la Constitució de 1978, fruit d’un extraordinari esforç de reconciliació nacional, generositat política i voluntat de convivència. Aquella Constitució no va ser simplement un acord jurídic: va representar una gran esperança col·lectiva. Va fer possible substituir la imposició pel pacte, l’enfrontament per la concòrdia i l’arbitrarietat del poder per l’imperi de la llei.
Avui, aquell llegat es troba greument compromès.
Durant els darrers anys, i especialment en la legislatura que ara acaba, Espanya ha viscut sotmesa a un sobresalt permanent, conseqüència d’una manera de governar que ha convertit la conservació del poder en un objectiu superior al respecte institucional. L’abús de poder, l’afany de controlar els organismes de l’Estat i el menyspreu pels contrapoders constitucionals han anat alterant les regles essencials de la nostra democràcia.
El govern de Sánchez ha deixat de reconèixer límits que mai no hauria d’haver traspassat.
El Congrés dels Diputats ha vist degradada la seva funció de representació i control; el Senat ha estat sistemàticament menystingut i el poder judicial, sotmès a una confrontació incessant. La colonització partidista del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat ha compromès la confiança en la seva independència. I tot això mentre el Govern ha prescindit reiteradament de presentar nous pressupostos, buidant de contingut una de les responsabilitats fonamentals del poder legislatiu.
No són simples anomalies administratives. Són manifestacions d’una mateixa deriva: la pretensió de governar sense controls efectius, de convertir les institucions comunes en instruments de partit i de confondre l’autoritat democràtica amb la possessió del poder.
Aquesta degradació s’ha vist agreujada per una successió interminable d’escàndols de corrupció que afecten l’entorn immediat del Govern i els partits que li donen suport, fins a configurar un panorama que presenta els trets d’una corrupció sistèmica. La mentida política, la difamació de l’adversari i les denúncies sobre la utilització d’estructures opaques al servei del poder han contribuït a destruir un dels béns més valuosos de qualsevol democràcia: la confiança dels ciutadans en les seves institucions.
Mai no s’hauria de considerar una virtut política la simple capacitat de resistir. I, tanmateix, hem arribat a l’extrem que la principal qualitat atribuïda al president del Govern és la seva habilitat per mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Però governar no és resistir. Governar és servir, respondre, retre comptes i acceptar els límits que imposa l’estat de dret.
La paradoxa resulta encara més greu perquè aquest executiu, tan disposat a concentrar poder, ha demostrat serioses incapacitats per exercir les seves responsabilitats essencials. La crisi de Ceuta, amb una entrada massiva estimada en més de 80.000 persones, constitueix una expressió extrema de la incapacitat per prevenir i gestionar una crisi que afectava directament la sobirania nacional.
Tampoc no és acceptable que les xifres positives de creixement del PIB, de l’ocupació, del salari mínim o de la lleugera reducció de la desigualtat serveixin de coartada per ocultar el balanç social i econòmic de la legislatura.
La crisi de l’habitatge s’ha convertit en una barrera infranquejable per a molts joves i famílies. La pressió fiscal creix mentre es deterioren serveis públics essencials. El poder adquisitiu de bona part de la població no recupera el terreny perdut. La productivitat registra un creixement molt pobre, del 0,4% segons la revisió de l’INE recollida en aquest balanç, malgrat l’arribada dels quantiosos fons europeus Next Generation. I tota una generació contempla el futur amb menys expectatives que els seus pares.
Una economia no progressa de debò quan augmenten les seves magnituds agregades, però es debiliten les possibilitats de viure, treballar, formar una família i construir un futur.
Aquest és el balanç que ens situa davant les eleccions del 29 de novembre.
No són unes eleccions més. Representen una oportunitat decisiva per posar fi a una etapa d’abús de poder, restaurar els contrapoders institucionals, recuperar el respecte a la Constitució i retornar a la política allò que mai no hauria d’haver perdut: el sentit del bé comú.
La democràcia no consisteix simplement a guanyar eleccions. Exigeix reconèixer la legitimitat de l’adversari, respectar la independència judicial, sotmetre’s al control parlamentari, dir la veritat als ciutadans i acceptar que les institucions no pertanyen als qui governen, sinó a tota la nació.
La política democràtica és el diàleg entre adversaris legítims, no una guerra contra enemics que cal destruir. Quan desapareix aquesta distinció, la convivència es fractura i la democràcia comença a perdre la seva ànima.
Per això, el 29 de novembre no es tracta únicament de decidir qui governarà Espanya durant els pròxims anys. Es tracta de decidir com volem ser governats, quins límits ha de respectar el poder i quin llegat institucional deixarem a les generacions futures.
El vot retorna a cada ciutadà una facultat insubstituïble: exigir responsabilitats, posar límits al poder i obrir un nou camí.
Avui, votar amb responsabilitat significa fer possible l’opció de canvi que Espanya necessita. Però no es tracta només de demanar el vot per a un determinat partit o agrupació política, sinó d’exigir als qui surtin elegits el compliment de la seva obligació envers tots els ciutadans, iguals en dignitat i drets, siguin quines siguin les seves opcions polítiques, tal com juren o prometen quan prenen possessió del càrrec. Per a això hi ha els pactes que permet el nostre ordenament jurídic i el sentit comú. Governar ha de ser, abans que res, servir.
No per substituir una hegemonia per una altra. No per venjar greuges ni alimentar noves divisions. Sinó per recuperar la llibertat de les institucions, el respecte a la llei, la dignitat de la política i la concòrdia entre els espanyols.
Perquè els governs passen, però la democràcia ha de perdurar. Perquè cap dirigent no és imprescindible, però les institucions sí que ho són. I perquè allò que es va construir amb tanta generositat el 1978 no pot quedar a mercè de l’ambició d’uns quants.
El 29 de novembre tenim l’oportunitat i la responsabilitat de demostrar que la democràcia espanyola és més forta que aquells que abusen del poder.
És l’hora de recuperar-la. És l’hora del canvi.
Cap democràcia no és invulnerable als seus enemics interiors. La democràcia espanyola necessita recuperar la independència de les seves institucions, el respecte a la Constitució i la concòrdia. Declaració de la FundSocial. Share on X
